Tag Archives: Traduccions

Hacia los confines del mundo: Harry Thompson i “La tempesta”, quan el títol sí que fa la cosa

Harry Thompson tenia una gran experiència com a productor i guionista de televisió, però va escriure una única novel·la: This Thing of Darkness, títol magnífic que en una traducció més o manco literal en català podria ser Això fosc. Tanmateix és evident que en el títol original hi ha una referència clara a Heart Of Darkness (El cor de les tenebres), de Joseph Conrad. Als Estats Units –per què: aquesta és la qüestió– l’intitularen To The Edge Of The World, amb la qual cosa pren força el vessant aventurer de la novel·la; això sí, en detriment del costat obscur, que també hi és i en gran mesura.
Malauradament Thompson va morir al 2005, amb només quaranta-cinc anys, fet que em fa pensar que molt probablement el canvi de títol als Estats Units va ser sense el seu vist-i-plau. Perquè, a més, i això és significatiu, “this thing of darkness” és part d’un vers de La tempesta (acte V, escena I), l’enigmàtica obra de teatre de William Shakespeare. Amb el canvi, doncs, es perd la referència al bard anglès. Tot i això, desencertadament, en l’edició en espanyol, Salamandra va optar per traduir l’encapçalament americà.
El Beagle
A part del títol, hi ha set referències més a Shakespeare en tota l’obra; concretament, una altra cita textual de La tempesta abans de començar la novel·la, i sis mencions a les pàgines 74, 92, 175, 295, 417 i 775 de l’edició esmentada.  De tot això, el més significatiu és la cita, que amplia i contextualitza el títol original de la novel·la. Tot plegat, doncs, tenim el títol de l’obra més una citació just abans de començar la novel·la:  “this thing of darkness I /  Acknowledge mine“, que Salvador Oliva va traduir com “i això tan tenebrós / ho reconec com a meu“.  Vegem-ne també una versió en espanyol: “Este ser de tiniebla es mío“. Manca de llum, foscor profunda; la mort, en certa manera, que sempre és en nosaltres. Tanmateix hi ha cert misteri en la frase, com si hom temés esmentar el dimoni encara que sabés cert que està sota la seva influència. Tal volta és el “mal del sud“; quelcom salvatge, una mena de bogeria que tots portam a dintre i que pot aflorar en certes circumstàncies, en situacions límit com ara la vida extrema en un vaixell a la Terra del Foc (és important esmentar també la referència de la pàgina 74; en parl més envant). Vist això no és descabellat afirmar que el canvi de títol mutila la intenció de l’autor i es perd, en bona part, el sentit que volia donar-li. És a dir, destacar el drama per sobre de l’aventura. Aquest, el meu entendre, és el motiu que va impulsar Harry Thompson a manllevar un text de Shakespeare per donar títol a la seva novel·la: ressaltar la tenebra (la irracionalitat) en detriment de la llum (la raó).
No hi ha dubte que el personatge més fosc i turmentat de la novel·la és Robert FitzRoy, capità del Beagle. FitzRoy és un home amb un gran sentit del deure, encara que emocionalment inestable (probablement pateix un trastorn bipolar, malaltia desconeguda en aquella època). També el caracteritza un sentiment altruista notable. Però el que turmenta Robert Fitzroy és una concepció de la religió que l’allunya fatalment del seu company de viatge durant cinc anys, Charles Darwin. FitzRoy és incapaç de dubtar del Déu apocalíptic de l’Antic Testament, encara que no el comprèn. Per això FitzRoy s’oposa en cos i ànima a la teoria evolucionista, perquè va en contra dels principis religiosos que marca la Bíblia.
El problema de FitzRoy és que la seva religiositat no li comporta consol; més aviat l’aïlla. Entre d’altres coses, ni tan sols comparteix els mètodes amb què els creacionistes defensen les seves posicions. FitzRoy vol fer el , encara que molts cops es perd pel camí i acaba actuant en contra dels seus propis interessos. La seva religiositat també l’enfronta als il·luminats missioners de l’època que veien els nadius com una mena de bestioles salvatges que calia civilitzar; és a dir, subjugar en benefici propi. FitzRoy, en canvi, els tracta amb respecte. No se n’aprofita. Aquest comportament cavalleresc,  tot i que paternalista, evidentment xoca amb els interessos de la metròpoli. Aquesta actitud explica el fracàs del seu pas pel Parlament. Tampoc no va ser reeixida l’època de governador a Nova Zelanda, on tractà de ser equànime en les relacions entre els colons i els nadius.
Precisament aquest aspecte està relacionat amb algunes de les lectures, diguem-ne, político-colonials de La tempesta. Pròsper, personatge principal de l’obra, té esclavitzat Caliban (anagrama de “canibal”), un ésser monstruós i salvatge que no es deixa dominar; és a dir, civilitzar. Caliban és fill d’una bruixa, Sicorax, la qual venerava Sètebos, déu originari de la Patagònia el qual serà substituït pel déu cristià que, en teoria, els ha d’alliberar.
Però l’home blanc, generalment, no predica amb l’exemple (FitzRoy n’és l’excepció). I encara que sigui així, els nadius no tenen perquè respondre als paràmetres occidentals de conducta. O sigui que l’home blanc porta la civilització al salvatge, però aquest ha de pagar un preu: la submissió.
Caliban, doncs, no té altra alternativa que renunciar a Sètebos [“He d’obeir. Tan poderoses són les seves arts que / guanyarien les de Sètebos, déu de la meva mare, / i el farien el seu vassall” (acte I, escena II)]; ell, que fins llavors havia estat sobirà de l’illa. Pròsper espera gratitud per part de Caliban. Miranda, filla de Pròsper, li ensenya el llenguatge [“Vas ensenyar-me a enraonar, i el profit que n’he tret / és poder renegar: que se t’emporti / la pesta roja per haver-me’n ensenyat!” (acte I, escena II)]. I Caliban, desagraït, intenta violar-la.
Pròsper no és conscient, o no vol ser-ho, de la violència que ell mateix imposa. Però sí que s’adona de la brutalitat del monstre, que mereix un càstig. L’educació no ha servit de res; s’imposa l’instint, la naturalesa rebel d’un fill de bruixa i dimoni. Tot i això, Harold Bloom, a Shakespeare. La invención de lo humano,  creu que Pròsper, en recuperar el tron de Milà, s’emporta Caliban com a fill adoptiu per completar-ne l’educació. És així com el crític interpreta el títol i la cita a què m’he referit anteriorment.
Jemmy Button
No ens ha d’estranyar, doncs, que el protagonista de This Thing of Darkness, Robert FitzRoy,  es senti partícep de l’ànsia educadora de Pròsper i tingués els seus “calibans” particulars. Van ser York Minster, Fuegia Basket, Boat Memory i Jemmy Button, indígenes als quals, un cop finalitzat el primer viatge del Beagle a la Terra del Foc, va conduir a Londres amb la intenció d’educar-los a la manera occidental. Al cap d’uns anys els retornaria a la Terra del Foc per tal que portassin la civilització als seus congèneres. La ingènua iniciativa del capità del Beagle, com era d’esperar, va acabar malament. Va ser un altre fracàs de FitzRoy que el va acostar encara més a les tenebres.
Tanmateix, això no vol dir que ens hagem de posicionar al costat de Caliban, com si aquest fos el bon salvatge de Rousseau. El salvatge de Shakespeare no és precisament entranyable. Però tampoc no ho eren els missioners i els colons britànics, que s’imposaren tècnicament als nadius. O sigui que Pròsper no es mamava el dit. L’únic que sembla fer-ho és el pobre FitzRoy:
FitzRoy se fijó en que uno llevaba un pequeño crucifijo colgado de una cadena alrededor del cuello: seguramente era un regalo de los cazadores de focas. Lo señaló, e hizo un ademán en dirección al cielo. Había llegado el momento de ampliar sus horizontes lingüísticos.
-Dios -dijo, añadiendo una breve pantomina de truenos y relámpagos para explicarse.
El hombre asintió con la cabeza para demostrar que había comprendido.
Setebos.
FitzRoy apretó el brazo de Byone, presa de la emoción.
Su magia es tan potente,

que vencería a Setebos, el dios de mi madre.

-Senyor Byone, esos versos los pronuncia Calibán en La Tempestad. Si Shakespeare recogió la palabra «Setebos» en mil seiscientos once, debió de oírsela a una marinero de la expedición de Drake, o quizá al mismo Drake.

El nativo que llevaba el crucifijo se puso a hablar, apuntando a FitzRoy con un dedo y luego señalando el cielo al oeste.

Me parece que nos está preguntando si somos enviados de Dios, o si lo conocemos -dijo Byone.

FitzRoy negó con la cabeza, pero el hombre no se dio por enterado e hizo señas para que los dos ingleses lo siguieran. El grupo de indios se apartó para dejarlos pasar.

-Sigamos a este Calibán y veamos adónde nos lleva -sugirió FitzRoy.

Aquesta és efectivament la referència, clara i llampant, a la qual m’he referit anteriorment (pàgina 74 de l’edició de Salamandra). L’emoció de FitzRoy és tan gran en sentir parlar de Sètebos, que l’indueix a pensar que Shakespeare en va tenir notícia a través del famós Francis Drake, quan en realitat el més probable és que el conegués gràcies al llibre de Robert Eden Hystory of Travaille publicat el 1577. FitzRoy és incapaç de copsar íntegrament el significat de la substitució de Setebos per Déu, tot i que en alguns aspectes n’era conscient, ja que coneixia la maldat de molts dels seus contemporanis.
Robert FitzRoy no va tornar a comandar cap més vaixell després del segon viatge del Beagle. Va morir als seixanta anys, pràcticament arruïnat, sense reconeixement per part de l’Imperi Britanic i, per dir-ho amb un eufemisme, en estranyes circumstàncies. FitzRoy, personatge contradictori, antiheroi impenitent, mai no va gaudir de l’aixoplug del poder. Nabokov, a Parla, memòria, deia: “El bressol s’engronsa sobre l’abisme, i el sentit comú ens diu que la nostra existència no és res més que una petita escletxa de llum entre dues eternitats de tenebres“.  L’inefable tenebra ens envolta. A alguns, fins i tot en vida.

Harry Thompson
Hacia los confines del mundo
Editorial Salamandra

També en parlen a
Espacios en blanco
El rincón de Clío

Per últim

Cautivos de la civilización

Anuncis

És quan acluco els ulls que hi veig més clar

Tenc dues traduccions dels sonets de Shakespeare: la de Gerard Vergés i la de Salvador Oliva . Fa molt mal fer decantar-se per una o altra. I més quan el meu anglès no arriba ni de bon tros al d’aquests senyors. Cal molt de coratge per traduir Shakespeare. Hi ha molts matisos, imatges, metàfores, efectes sonors…
El 43 m’agrada especialment. Ben segur que el primer vers us serà familiar. No cal ser crític literari per adonar-se que J.V. Foix s’hi va inspirar per compondre el famós És quan dormo que hi veig clar “. D’aquest sonet, a més, hi ha una altra traducció a part de les esmentades abans, de l’eivissenc Marià Villangómez .
Al sonet 43 el poeta pateix per l’absència de la persona estimada. Com que no és present, només la “veu” de nit, quan tanca els ulls i hi somia, i ella brilla “foscament en la negror” (“And darkly bright, are bright in dark directed“). La vigília, el dia, no és important, no hi succeeix res que valgui la pena. Per això el poeta la voldria veure de dia: la seva ombra, que resplendeix com un estel i il·lumina amb llum pròpia les ombres (en el sentit d’obscuritat però també, segons comenta Salvador Oliva, relativa a les imatges mentals del poeta), encara brillaria més exposada a la claror diürna. Així, els seus ulls serien feliços, ja que la contemplació a ple dia significaria el retrobament. Tanmateix, els dies són com nits perquè res d’això no succeeix; però les nits esdevenen dies, si hi somia. Aquesta és, doncs, la paradoxal esperança.
When most I wink, then do mine eyes best see és un sonet ple de paradoxes, antítesis, hipèrboles… N’hem vist un exemple: és impossible que una ombra resplendeixi en l’obscuritat. Però Shakespeare aprofundeix en aquesta imatge poètica, en un joc de clarors (la vigília, trista per l’absència de l’estimada) i ombres (la nit, cega però brilant i clarivident ja que fa possible que el poeta, ulls clucs i sota el son profund, gaudeixi de la visió del rostre estimat). El sentit de la vista hi és omnipresent: contemplar, veure, mirar, aclucar, entreveure, brillar, irradiar, resplendir, ulls, parpelles, llum, claror, fosca, ombra. Però ja al primer vers ens adonem que la qüestió no és senzilla, ja que el poeta només hi veu clar quan té els ulls o les parpelles tancats; quan dorm, doncs. La seva visió passa de la més ombrívola desesperança a la il·lusió de la nit somnolenta i, en teoria, confusa: els papers, però, estan canviats. El poeta viu del somni que és la nit i, en certa manera, la mort (“dead night“) quan la “bella imperfecta ombra” (“fair imperfect shade“) se li fa present. M’atreviria a dir, tot i el risc d’equivocar-me, que preval el somni per damunt de la realitat. L’onírica ombra s’imposa per causa del desig malaltís del poeta que enyora l’amant. Com que no hi és, hi somia. Aquest és l’únic consol.

A continuació el sonet original i les tres traduccions.

Sonnet 43

When most I wink, then do mine eyes best see,

For all the day they view things unrespected;

But when I sleep, in dreams they look on thee,

And darkly bright, are bright in dark directed.

Then thou, whose shadow shadows doth make bright,

How would thy shadow’s form form happy show

To the clear day with thy much clearer light,

When to unseeing eyes thy shade shines so!

How would, I say, mine eyes be blessed made

By looking on thee in the living day,

When in dead night thy fair imperfect shade

Through heavy sleep on sightless eyes doth stay

All days are nights to see till I see thee,

And nights bright days when dreams do show thee me.


Versió de Gerard Vergés

És quan acluco els ulls que hi veig més clar,
ja que de dia és tot de poc valor;
sols en somnis et gosa l’ull mirar,
quan brilles foscament en la negror.
L’ombra teva les ombres fa resplendents.
I, si així fulgeix l’ombra en ull tancat,
més brillaria enmig d’un sol intens,
vençut l’esclat del jorn pel teu esclat.
Els ulls, afirmo, hauria beneït
per mirar-te en un dia rutilant,
malgrat que l’ombra teva, cada nit,
creua els meus somnis i als ulls cecs roman.
Fins que no et veig, es fosca nit el dia.
Dia és la nit si el cor en tu somia.


Versió de Salvador Oliva
Quan tanco les parpelles és quan hi veig més clar
perquè no veig res important durant el dia;
i és quan dormo que els somnis te’m deixen contemplar,
i l’ull, llum en la fosca, en la fosca irradia.
Doncs tu, que tens una ombra que a l’ombra fa claror,
i llum als ulls tancats la teva ombra irradia,
a plena llum, sumant-hi la teva resplendor,
quina imatge més bella la teva ombra faria!
Com serien, em dic, feliços els meus ulls,
si et pogués veure a plena llum vivent del dia,
si en la nit morta la teva ombra, entre els garbulls
del son, cap al davant dels meus ulls cecs fa via.
Tots els dies són nit, quan no et puc veure gens.
I les nits són brillants quan, en somnis, tu véns.


Els meus ulls millor hi veuen com més closos,
car miren tot el dia indiferents,
però et contemplen somniant, commosos,
foscament en la fosca resplendents.
¡Tu, ombra que les ombres aclareixes,
com ta forma daria resplendor
al jorn clar amb foc més clar, si resplendeixes
així davant els ulls sense claror!
¡Que feliç fóra, dic, la meva vista
de poder-te mirar en el jorn vivent,
si en morta nit la bella ombra entrevista
pel dens somni als ulls cecs es fa present!
El dia és nit, mentre no et veig el rostre;
la nit, dia brillant, si el somni et mostra.


Tots els sonets de Shakespeare
Gerard Vergés
Columna Edicions
William Shakespeare, Els sonets.
Versions en prosa i en vers de Salvador Oliva.
Edicions 62 / Empúries
Anàlisi dels sonets
Wikipedia http://en.wikipedia.org/wiki/Sonnet_43

Shakespeare’s sonnets http://www.shakespeares-sonnets.com/xliiicomm.htm