Tag Archives: Ricard III

La consciència a Ricard III: vici i maledicció (i III)

A dòcil idiota!  Dona mutable i superficial
Ricard III
Acte IV, escena IV

Tots els personatges femenins de Ricard III són dignes de llàstima, per infelices; infelicitat a la qual Ricard fa una contribució important. L’odien. Però ell se’n fot i acaba doblegant-les. Les dones -Lady Anne, la reina Elisabeth, la La reina Elisabeth i la duquessa de Yorkreina Margaret i fins i tot la mare de Ricard, la duquessa de York- són víctimes de la lluita per la corona. Hi perden esposos i fills. Són, en la majoria del casos, meres comparses, sotmeses als interessos polítics i successoris. Ricard III, que excel·leix en crueltat, no s’està d’utilitzar-les així com més li convé. No és que tengui gaire més respecte pels homes, tanmateix. Ricard, simplement, utilitza les persones per aconseguir els seus objectius. Per això, manipula, assassina, enganya, enamora…
La festa, però, sempre dura poc. Especialment colpidora és la relació entre Ricard i la vella reina Margaret, vídua d’Enric VI. Val a dir que Margaret no és precisament una dona passiva, sinó que en tot moment va lluitar, sense fortuna, pels drets al tron del seu fill Eduard. Aquest personatge turmentat, que ha sofert en carn viva les desgràcies del contenciós entre els York i els Lancaster, és, al meu parer, una precursora de les bruixes de Macbeth. No ha estat sinó Ricard qui a sang freda li ha mort espòs i fill. És una dona derrotada que té motiu per odiar aquest gran ordidor d’intrigues. Llavors no ens ha de venir de nou que després de maleir la reina Elisabeth
1, s’aferrissi a Ricard de mala manera. La vella Margaret, aprenent de fetillera, li llença una maledicció terrible:

Si té amagat el cel algun desastre
més terrible de tots els que et desitjo,
que el guardi bé, fins que les teves culpes
siguin encara més madures. I aleshores,
que llenci tota la seva ira damunt teu,
torbador de la pau del pobre món!
Que el cuc de la consciència devori la teva ànima!
Que mentre visquis tinguis la sospita
que els teus millors amics són traïdors,
i tinguis traïdors com a millors amics!
Que no et clogui cap son els ulls funestos,
llevat que en algun somni de turment
et quedis espantat amb un infern
de dimonis terribles.
Avortí de senglar, senyalat per les bruixes,
en el mateix moment de la teva naixença!
Fill de l’infern, esclau de la natura!
Tu, vergonya del ventre d’una mare prenyada!
Descendència odiada dels lloms del teu pare!
Tu, parrac de l’honor, execrable…

Ricard no en fa cas. Ben cert és que acabara sol, però en el fons sempre hi ha estat. Més que una premonició, doncs, la maledicció de Margaret és una constatació del destí de Ricard, que ja va ser “senyalat per les bruixes” al moment de néixer. Tant és així, que fins i tot la seva mare el maleeix i li desitja la mort. Què pot esperar un home maleït per la pròpia mare?
De totes maneres, la “grandesa” de Ricard no prové del destí (simbolitzat per la malformació), sinó del camí que ell mateix emprèn i del qual, en certa manera, ens fa còmplices. Ricard forja la seva pròpia corona; altra cosa és que no respecti ni la pròpia família. En el fons, Ricard no és molt pitjor que els seus germans. Però és més astut, més intel·ligent, més ambiciós i, sobretot, més conscient de la capacitat de fer mal. I domina com ningú l’art de la paraula. Això és el que realment el diferencia i el converteix en un monstre, un monstre molt especial.

La reina Margaret

Imatges extretres de Broadwayworld.com

Notes:

1. L’odi que Margaret professa a la reina Elisabeth és humanament comprensible, ja que l’ha substituïda en tots els aspectes. Li desitja, ni més ni menys, el mateix mal que ella ha patit. Terribles paraules, farcides d’odi. Hi ha, però, una diferencia entre el dir de Margaret i el de Ricard.
Ricard, com he vist, encaterina el públic, entabana les dones. Les seves paraules tenen un efecte, es tradueixen en acció. El públic només espera el com. Per contra, el parlament de Margaret és la constatació del fracàs i la desesperació. No ens interessa tant el com, sinó el perquè de tanta barbàrie. No hi ha glamour en Margaret, sinó desolació.
El vostre Rei, si no mor a la guerra.
que mori pel llibertinatge, ja que el meu va morir
assassinat perquè pogués ser rei el vostre.

Eduard el teu fill, que ara és príncep de Gal·les,
que mori jove amb la mateixa violència!
I tu, que ets reina, a canvi meu, que vaig ser reina,
que puguis sobreviure els teus dies de glòria
per ser tan miserable com sóc jo!
Viu molt de temps perquè puguis plorar
la mort dels fills, i veure una altra dona
tal com ara et veig jo, posseint els teus drets,
tal com tu posseeixes ara els meus!
Que els teus dies feliços morin abans que tu,
i que després de moltes hores de dolor,
no moris com a mare, com a esposa,
ni com a Reina d’Anglaterra!

Anuncis

La consciència a Ricard III: vici i maledicció (II)

Ricard III posa de manifest la potencialitat i la força de la paraula, encara que sigui al servei del mal. En aquesta obra el crim es basa, i es justifica, en el llenguatge.
Ricard pren el poder mitjançant la força, però no seria res sense la paraula, sempre al servei del crim. La raó de la força es fonamenta en la inconsciència. És a dir, en l’ús indiscriminat de la força per assolir l’objectiu sense tenir en compte la justícia: com que som més fort, només em cal justificar -és a dir, verbalitzar- l’ús de la força. Perquè sé cert que guanyaré. Guanyar, en aquest cas, no equival a vèncer ni convèncer, sinó a esclafar, aniquilar, esmicolar.
Ricard, doncs, esdevé una mena de superhome, sense altra limitació que la que ell mateix s’imposa.  La solitud de Ricard, en efecte, és immensa. És al cim, sol, fent equilibris verbals. És el propi convenciment allò que el fa indestructible. No hi ha lloc per al dubte: només dubten els dèbils, els culpables, els que es defensen amb raó o sense. Ell actua, executa; després, la paraula tindrà el seu paper només per justificar la força:
Jo faig el mal i sóc el primer de queixar-me.
Les malifetes que forjo en secret
les converteixo en les culpes dels altres.

Quan la força es complementa amb la paraula els efectes són demolidors. El verb, hem dit, justifica la força. Per això cal ser pacient i no tenir escrúpols. I els arguments de la bondat no sempre són suficients. També cal astúcia i intel·ligència. Però no tothom pot tenir la confiança de Ricard, un personatge gairebé inhumà, un monstre que no tem l’infern, i que, a diferència dels assassins de Clarence, pot assumir la culpa amb perfecta naturalitat. Ricard, definitivament, no té consciència: la consciència és un invent, una paraula, contra els poderosos. Només els dèbils es penedeixen:

Que cap somni xerraire no us espanti l’ànima.
La consciència no és res més que una paraula
usada pels covards, i en principi inventada
per fer por als poderosos. Que la força dels braços
ens faci de consciència, i les espases
seran la nostra llei. En marxa, anem a la batalla
plens de coratge. Barregem-nos amb ells.
I si no hem d’anar al cel, anem tots junts cap a l’infern.

Quina sentència més terrible, i certa tanmateix: “Que la força dels braços ens faci de consciència, i les espases seran la nostra llei”.  La religió, la banca, l’estat, l’exèrcit, les multinacionals… On amaguen la consciència, els poderosos?  La força del capital, la força de la informació, la censura, l’extorsió, el crim organitzat, la democràcia devaluada, la publicitat, la pobresa i la misèria, el poder de la força, la força del poder… Paraules, paraules, paraules: que gran era Shakespeare, el nostre contemporani!

La consciència a Ricard III: vici i maledicció (I)

Ricard III és un personatge excitant que tanmateix no té, ni de lluny, la complexitat de Hamlet ni el pathos del rei Lear. Ricard, duc de Gloucester i després rei, té ressonàncies del Vici i, doncs, és hereu de les morality plays. Les obres morals eren una forma de representació teatral pròpia de l’edat mitjana que tenia per objectiu alliçonar els feligresos. Els personatges d’aquestes obres eren simbòlics, abstractes: el Bé, el Mal, el Vici, la Humanitat, la Mort, etc.

No hi ha dubte que Shakespeare va tenir ocasió de de veure’n representades. De fet, l’escena protagonitzada pels dos assassins de Clarence1 recorda els debats propis de les morality plays. Així, un dels assassins té remordiments de consciència perquè té por de condemnar-se, mentre que l’altre li recorda la paga que rebran un cop comès el crim.

El diàleg té la seva gràcia; en una de les rèpliques l’assassí II, dubitatiu fins aleshores, es refà ràpidament en recordar-li l’altre la recompensa que rebran de part de Ricard un cop enllestit el crim. Llavors, l’assassí I li demana on ha amagat la consciència que el turmentava, a la qual cosa l’assassí II respon que “a la bossa del duc de Gloucester”. Finalment, l’assassí I li replica que quan Gloucester “obri la bossa per donar-nos la paga, se t’escaparà la consciència”. Diners fan mal, deia Anselm Turmeda.

La consciència, doncs, és un problema, fa nosa; almanco per aquests dos assassins un tant escrupolosos que la voldrien eliminar:

“No m’hi tornaré pas a embolicar, perquè fa els homes covards; no pots robar sense que t’acusi; no pots renegar sense que t’enganxi; no pots jeure amb la dona del veí sense que se n’adoni; és com un esperit poruc i vergonyós que se’t revolta en el pit; no fa sinó posar obstacles; una vegada em va fer tornar una bossa plena d’or que vaig trobar per casualitat. Et converteix en un captaire, si la tens; la desterren de tots els pobles i ciutats com a cosa perillosa, i tots els que volen viure bé s’esforcen a fiar-se de si mateixos i prescindir-ne”.

Qui n’ha prescindit totalment és Ricard. Encara que després del somni espectral de les seves víctimes és mostra una mica afectat, presenta una moral descarnada, al servei de l’ambició i del mal en termes absoluts. En aquest sentit, l’inquietant Harold Bloom li atribueix literalment una sexualitat sadomasoquista, un “vitalisme metamorfosejat en pulsió de mort”. Certament, la relació de Ricard amb lady Anne escarrufa: li ha mort l’home i el pare i encara la convenç per casar-s’hi! Ningú llevat de Ricard seria capaç d’imaginar-se una relació com aquesta. Ell mateix no se’n pot fer creus, d’haver-la convençuda:

Havia mai algú festejat una dona
amb un humor així? Havia mai algú
conquerit una dona amb un humor així?
La tindré; però no per gaire temps.
Jo, que li vaig matar el marit i el pare!
Guanyar-li el cor en l’odi més extrem,
amb malediccions als llavis, llàgrimes als ulls,
i tenint al costat la prova sangonosa
del meu odi; amb Déu, la seva consciència
i aquest taüt en contra meva! I jo,
sense ni un sol amic per donar-me suport,
tret del dimoni i dels meus ulls hipòcrites,
i tanmateix me l’he guanyada. Tot el món
contra un no-res. Ha, ha!

Ricard és íntegrament dolent, abraça el mal amb una intensitat fora mida. Fred i calculador, mestre de la retòrica, un cop casat amb Anne la despatxa amb un lacònic “ja ha donat la bona nit al món”. El matrimoni amb la vídua, al meu entendre, es justifica només com a autoafirmació de Ricard, ja que no és útil a la seva estratègia. És més, la necessita morta per concertar un altre matrimoni, més profitós, amb la filla del seu germà i legitimar així el seu accés al tron.

Notes.
1. Clarence era germà de Ricard i va morir a mans de dos assassins contractats pel propi Ricard.

Ricard III, de W. Shakespeare: el mal com a forma de seducció i de govern

he decidit ser pervers, i detestar
els plaers frívols d’aquests temps;
he ordit complots, els primers passos perillosos,
amb profecies, somnis i libels
Ricard III
Acte I, escena I

En alguns aspectes, la lectura dels clàssics ens aïlla de l’actualitat. Ens manté al marge de novetats editorials, premis, promocions, etc. Aquesta mena de reclusió voluntària, tanmateix, ens permet veure el present des d’una altra òptica: és el dia a dia passat pel sedàs de la saviesa -no pas la nostra, sinó d’aquest geni de la literatura que va ser William Shakespeare .
Per què, però, hem de llegir un dramaturg que va escriure fa cinc segles? Deia Joan Fuster que hom “llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps”. I més encara: “El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent «modern», «actual»”. Llavors hem d’admetre que llegim el geni de Stradford per comprendre millor el present; per gaudir de l’enginy literari de Shakespeare, sí, però també per intentar treure sentència de l’atribolada actualitat.

Al llarg de la seva producció, Shakespeare va crear centenars de personatges, alguns realment malvats. La malícia sempre crida l’atenció; per això els periòdics i noticiaris en van plens, de males notícies. Potser hi ha una curiositat malsana en tot plegat. El cas és que la bondat sempre llueix més al costat de la perversió o la simple desgràcia. Som febles i, davant moltes situacions, estam indefensos. Els poderosos, en canvi, gaudeixen de més protecció. Fins i tot n’hi ha que es senten impunes per fer el mal. Així, alguns polítics actuen amb malícia; primer per arribar al poder i, després, per mantenir-s’hi. Hi ha hagut, doncs, grans homes que s’han dedicat a la política i també hi ha hagut polítics absolutament perversos, com Hitler i d’altres, que hagués valgut més que no haguessin nascut.
Com hauria retratat Shakespeare un home com Hitler? O encara un de més mediocre com Franco?  Entre les seves primeres obres, com a exemples de personatges malvats, cal destacar Aaron, el moro de Titus Andrònic, i també Ricard III, protagonista absolut de l’obra que porta el mateix títol i que li va suposar un gran èxit de públic. Recrear-se en el mal, valgui la redundància, és malaltís però estimulant. Val a dir que Ricard III arrossegava un complex brutal per causa del defecte físic que patia. Era geperut, lleig, anava coix. No justificarem, però, la deformitat moral amb la deformitat física. El gep és una metàfora: la processó va per dedins. Molts cops les tares morals són invisibles, ocultes cicatrius purulentes mai curades del tot.



El món anglosaxó, més purità, li costa molt perdonar defectes i pecats dels personatges públics. Han de ser immaculats, o almanco semblar-ho. Nets com una patena. Llavors un ridícul affaire extramatrimonial pot enfonsar o condicionar llargament una carrera política. Per contra, la raó d’estat pot servir d’escut per a actuacions del tot punibles. Els mediterranis, en canvi, som més laxes i perdonam més fàcilment les debilitats, tan humanes, dels polítics i dels veïnats. Al cap i a la fi, tothom té dret a mantenir una vida privada, però no a delinquir. Què succeeix, tanmateix, quan un personatge predica el que probablement no creu i, encara més, actua de manera contraria a les seves pròpies prèdiques? No donarem noms. De fariseus, n’hi ha a totes les religions, a tots els partits polítics.
Certament el complexos d’inferioritat expliquen algunes conductes no precisament benignes. Ricard III, just a l’inici del primer acte, es despulla ufanós i es vanagloria de la deformitat física i moral que el caracteritza. Ricard de Gloucester és pervers; és la maldat  que el manté viu, el ressentiment de no tenir “una figura adequada” ni “belles mesures” que li permetin fer “cabrioles a la cambra d’una dama, / al so lasciu i plaent d’un llaüt”. Per això escull el camí fosc i tortuós del mal, i en fa ostentació. Ens diu qui és i per què. És sincer, no s’autoengana. Sap què vol i com ho vol. Assolir el poder amb mètodes malignes: l’assassinat i la traïció, principalment.
A diferència d’altres malvats, per a Ricard, el poder no és una fita en si mateixa, sinó un camí a recórrer per fer el mal. Gloucester gaudeix amb la intriga, s’hi recrea i li produeix tant o més plaer que la desitjada corona. Per això ens anticipa les seves intencions malèvoles i la traïdoria d’imputar-les als altres.
El dubte només l’envest quan la consciència el turmenta. Just abans de la batalla final se li apareixen els espectres de les seves víctimes. Ricard dubta per primer cop del seu comportament. Se’n penedeix? En tot cas, sap que és culpable, un perjur que no és estimat per ningú. Ricard, que “vol bé a Ricard” es veu perdut, però és incapaç d’apiadar-se d’ell mateix. Com se n’apiadaran, doncs, els altres? Per a Harold Bloom, Shakespeare, encara en fase d’aprenentatge, no ha sabut representar encertadament el canvi sofert per Gloucester (acte V, escena III), que ja no és l’home encantat de si mateix que se’ns presenta al primer acte.
A les portes de la batalla, els seus el segueixen per por, no per devoció.  Per això, a diferència del seu rival Richmond,  no pot invocar la lluita per la llibertat en el fracassat intent d’arenga que adreça al seu exèrcit. Només que no es deixin trepitjar per uns pallussos estrangers sense honor.
Quin és, doncs, el secret, l’encant de Ricard? Sens dubte el gran poder de seducció que, segons Bloom, li permet establir una “relació íntima amb el públic” que gaudeix, i molt, amb l’assassí! Tanmateix, Ricard no és un psicòleg com Iago, però sí  “un mestre del llenguatge persuasiu” que ens anima a “divertir-nos amb el patiment dels altres. Ricard ens coopta com a companys de tortura, compartint plaers culpables (…)”. Aquesta és la pèrfida genialitat de Ricard III. Ens fa còmplices d’una manera tan senzilla que esborrona.

D’altra banda, cal dir que la (in)consciència de Ricard III només és comparable a la dels tirans. Pel que afecta a la falta total d’autoengany o, dit d’altra manera, en relació al cru cinisme que el caracteritza, W. H. Auden assenyala la similitud entre el monòleg inicial de Ricard i el discurs pronunciat per Hitler davant el seu estat major el 23 d’agost de 1939 (pareix que hi ha dubtes sobre la data, però en tot cas la cita és certa). Efectivament, Hitler cercava una excusa per envair Polònia, tant li era quina fos perquè “al cap i a la fi, ningú no li demanarà al vencedor si va dir o no va dir la veritat. Hem d’actuar amb brutalitat: la raó roman sempre al costat del més fort”.
Els sona? La raó esdevé raó d’estat. Dèiem que només podem comparar la consciència (el cinisme) de Ricard amb la dels tirans i dictadors. Però la d’alguns líders democràtics s’hi acosta molt! O ens havíem de creure George W. Bush quan afirmava que a Iraq hi havia armes de destrucció massiva? Més aviat va ser un intent -democràticament fallit- de persuasió massiva, un gran engany perpetrat davant tothom i que ha rebut com a resposta grans dosis de veritat.

Així i tot, els poderosos es senten impunes. Ben segur que l’ex-president de Perú Alberto Fujimori s’hi sentia la darrera dècada del segle passat, fins que va esclatar l’escàndol dels vladivídeos. No fa gaire Fujimori ha estat condemnat per violació dels drets humans. Però Perú no és els Estats Units. Qualcú pot imaginar-se un president dels Estats Units condemnat per violació dels drets humans? Ja ho sabem, què succeïa a Guantánamo. Però, com Ricard volia bé a Ricard, els Estats Units volen bé als Estats Units. Hi ha culpa i penediment; el càstig haurà d’esperar. I el mitificat Obama, per ventura, ho carregarà sobre la seva consciència perquè la raó d’estat forma part del joc; és a dir, del mal govern.