Tag Archives: Premsa

Shakespeare, popular entre els presos

Si Shakespeare aixecàs el cap possiblement no se’n sabria avenir que passats quatre segles la seva obra tingués una vigència tan extraordinària. He llegit (i en alguns casos llegit i rellegit) de tira dotze obres del cànargot shakespeareon shakesperià. Un cop t’hi introdueixes, el cap fa voltes sobre temes i personatges, com si fossin vius. Arriba el moment, però, de fer una pausa. He escollit quasi a l’atzar dues lectures que tenia pendents: Los relatos del padre Brown, de G.K. Chesterton, i Hacia los confines del mundo, de Harry Thompson (ja n’he llegit 200 pàgines i fa olor de gran novel·la). Doncs resulta -es tracta de quelcom més que una casualitat- que a ambdós hi ha referències i cites de Shakespeare. És a dir, que tant Chesterton com Thompson l’admiraven i li retren tribut a la seves obres respectives.
L’actualitat de Shakespeare, tanmateix, va més enllà. Me trob aquesta notícia flipant: convictes de Buckley Hall Prison feien servir l’argot recollit per Shakespeare a les seves obres. Concretament es tracta d’un dialecte d’origen medieval que es feien servir els “dolents” a l’epoca elisabetiana. D’aquesta forma els delinqüents actuals mantenien els seus plans (nacotràfic, sobretot) en secret. Les autoritats penitenciàries estan amb els cabells drets. Aquest pràctica va ser descoberta arran de l’ús reiterat, tant per carta com en les converses telefòniques, de certes frases i expressions com
Bring the children’ (en lloc de portar “nins” portaven “drogues”) o ‘Lots of hair on the children’, que realment volia dir “Portar un caramull de drogues”.

El “Hamlet” de Tomas Pandur

En temps de Shakespeare era habitual -obligació, millor, dit- que els papers femenins fossin interpretats per actors joves. Eren els inicis del Sarah Bernhardtteatre a Londres, i els comediants estaven mal vists, no eren gent de fiar, tot i que en aquell temps les companyies teatrals estaven patrocinades per nobles i fins i tot per la reina. Que Julieta fos un jovencell, al món teatral, no deixa de ser una convenció més. La gent hi estava avesada.
Supòs que avui apareixeran les primeres crítiques al Hamlet de Tomas Pandur. Hamlet és el personatge per excel·lència; el més enigmàtic, potser. En aquest cas, a més, és interpretat per una dona, la qual cosa, entenc, és un repte més a la interpretació. Hi ha misogínia en el personatge de Hamlet, violència contra la bella Ofèlia i fins i tot contra Gertrudis, reina de Dinamarca i mare de Hamlet. Mai no he acabat d’entendre Hamlet, personatge polièdric, intel·ligentíssim i malcriat.
Res a objectar, doncs, en relació al Hamlet femení, que no efeminat, protagonitzat per Blanca Portillo . Hi ha tradició de Hamlets interpretats per dones del segle XIX ençà. Altra cosa és el muntatge. Desconfio d’aquestes escenificacions estrambòtiques que, al  meu entendre, fan perdre el fil del text i que semblen pensades més per al lluïment del director que no pas l’enteniment de l’obra de Shakespeare.
En vaig tenir prou amb el Macbeth de Calixto Bieito.