Tag Archives: El somni d’una nit d’estiu

Titània, reina de les fades. Apunts sobre “El somni d’una nit d’estiu” (IV)

El millor Shakespeare, per a mi, és el Shakespeare enjogassat, distès, fluït, amo i senyor de la paraula, que fa anar el discurs per on vol, com si cada vers fos la seqüència natural de l'anterior. És el Shakespeare de Mercutio i també de la reina Titània: un Shakespeare fantasiós però de sòlida declamació. Quan assoleix aquest nivell, cada intervenció és una festa, un poema dramatitzat per al gaudi de l'espectador o del lector.
 
Al món teatral hom és allò que fa i, sobretot, allò que diu, especialment en Shakespeare. A més, cal que el discurs s'adigui amb el personatge, que hi hagi una harmonia entre el que és i el que diu. Particularment, tenc predilecció pel vessant, jo en diria, surrealista de Shakespeare. Quan es mou dins aquests paràmetres, el geni de Stradford-upon-Avon fa un ús exquisit de la llibertat que suposa moure's dins el somni o la fantasia. És el cas d'El somni d'un nit d'estiu.
 
Titània

 

Encara que la pràtica totalitat de l'obra està impregnada d' una atmosfera onírica (moltes de les escenes transcorren al bosc, símbol del subconscient), pròpiament el món fantàstic o surrealista correspon a l'univers de les fades i els follets, on trobam Oberon, Titània i Puck. Els tres personatges pertanyen a la nit,  tot i que no són esperits nocius en un sentit estricte. Destaca especialment el tarannà juganer de Puck. En canvi el rei i la reina de les fades, Oberon i Titània, són una mica més foscos; en part, això ve determinat per la deteriorada relació amorosa la qual manté aquests dos personatges en tensió. Hi apareix el tema de la gelosia, sempre enverinadora dels lligams sentimentals entre les parelles… Precisament a l'escena I de l'acte II Titània retreu a Oberon «imaginacions geloses»
 
Tot això són imaginacions geloses;
i mai, des del començament d'aquest estiu,
no ens hem trobat, ni al turó, ni a la vall,
ni al bosc, ni al prat, ni a la font empedrada,
ni al joncós rierol, ni a la platja arenosa,
per ballar mentre el vent mormolejava,
sense que tu amb els teus saraus vinguessis
a destorbar-nos l'alegria. Ja que els vents
debades flautejaven per nosaltres,
van absorbir del mar, com per venjar-se,
boirines infectades, que un cop sobre la terra,
van inflar els rierols fins que es van desbordar.
Per això els bous han estirat en va l'arada,
els llauradors s'han esmerçat per res,
i el blat verd s'ha podrit abans de madurar.
En els camps inundats, les cledes ja són buides,
i els corbs s'han atipat des bestiar empestat;
les eres, on els nens solien jugar al marro,
estan plenes de fang; els sinuosos viaranys
han desaparegut, per falta de petjades,
i han estat envaïts per herbes goludes.
Cap dels humans no reconeix el rostre de l'hivern;
les nits no es veuen beneïdes per cap himne
ni cançó de Nadal, i per això la lluna,
que senyoreja el mar, pàl·lida de furor,
humiteja la brisa i fa que sovintegin
tots els mals catarrosos. I per culpa
d'aquest clima inclement s'alteren totes
les estacions de l'any: el gebre
de cabells blancs s'estén sobre la falda
de la rosa vermella. I a la prima i gelada
corona de l'hivern, hi creix, com una burla,
una garlanda perfumada de capolls estiuencs.
I tant la primavera com l'estiu,
tant la fèrtil tardor com l'hivern malcarat,
s'intercanvien els vestits habituals,
i el món esbadalit, no distingeix
-contemplant els seus fruïts- l'una de l'altra.
I la causa d'aquesta progènie de mals
ve de les nostres bregues; som nosaltres,
que els hem originat i en som els pares.
 
Les disputes entre Oberon i Titània provoquen el caos, el desordre natural: desbordament dels rius, inundació dels camps, bestiar empestat, alteració de les estacions de l'any, etc. La conducta d'aquests dos éssers, doncs, té conseqüències nocives. No sabem, però, per què la natura hi reacciona de manera tan desmesurada. És cert que Oberon i Titània, com a personatges reials, haurien d'actuar amb més sensatesa… Però la seva naturalesa instintiva els pesa més que la suposada dignitat reial. Tanmateix, no els mou la malícia sinó pulsions inconscients. Actuen esperonats pel desig amorós i la gelosia, i no saben posar-hi fre. D'aquí que les conseqüències siguin imprevisibles.
 
En el fons, el seu procedir és profundament humà, imperfecte, capaç del millor i del pitjor. Així, a l'hora de manifestar l'amor per Cabdell (Bottom), Titània demostra una sensibilitat i delicadesa exquisides (encara que ridícules perquè s'adrecen a un ruc):
 
                    Sigueu amables i educats
amb aquest cavaller. Balleu al seu devora.
Jugueu davant del seu esguard; nodriu-lo
d'albercocs i de móres, raïms negres,
figues blanques i gerds.
Robau els sacs de mel de les abelles,
emportau-vos la cera que tenen a les potes,
i després feu-ne ciris, que encendreu
amb els ulls inflamats de les lluernes,
i així podreu fer llum al meu enamorat
quan se'n vagi a dormir i quan es desperti;
lleveu les ales de les papallones
multicolors, i me'n fareu ventalls
per desviar-li la llum de la lluna
dels seus ulls adormits. Festejeu-lo, follets,
i feu-li reverències.
 
Tot el mèrit, però, és del creador. A l'igual que en la descripció de la reina Mab per part de Mercutio, tenc la convicció que qui parla no és Titània sinó el geni de Shakespeare. O dit d'una altra manera: el to de Titània és el mateix que el de Mercutio en descriure'ns la reina Mab. I ambdós, Mercutio i Titània són Shakespeare. A qui més se li podia acudir, per no destorbar el son de la persona estimada, desviar la llum de la lluna amb ventalls confeccionats amb ales de papallona! Qui podia construir si no Shakespeare una carrossa (vegeu acte I, escena IV de Romeo i Julieta) diminuta amb la closca d'una avellana la capota de la qual és una ala de llagosta! Més enllà de l'argument i dels temes, doncs, sobresurt el domini del llenguatge i  la profunda sensibilitat del bard anglès, que en aquesta obra converteix en poesia tot el que escriu.
 
Imatge: "Titània Sleeps in A Midsummer Night's Dream" (1928), de Frank Cadogan Cowper (1877-1958)
 
 
Anuncis

Puck i la reina Mab. Apunts sobre “El somni d’una nit d’estiu” (III)

Tal i com vam poder apreciar a “Més que estiu, primavera“, els esperits que apareixen a El somni d’una nit d’estiu, tot i ser una mica trapassers, en el fons són benignes i no causen danys irreparables. A l’acte II, escena I d’aquesta obra, una de les fades, serventa de la reina Titània, s’adreça a Puck com a “dolç follet”.

FADA.
O bé m’enganya molt el teu posat,
o ets aquell esperit enjogassat,
en Robert Boncompany, el que amb la veu
espanta les noietes, i el que es beu
la nata de la llet, que fa malbé el molí,
que a totes les mestresses fa patir
quan volen fer mantega, i que amb vilesa
impedeix que fermenti la cervesa,
i que fa perdre els caminants de nit
i se’n riu quan els veu plens de neguit.
Però els que diuen «tendre Puck» i «Dolç Follet»,
tenen el teu ajut i mai no passen fred.
¿oi que ets tu?

Puck.

A continuació és el propi Puck que es descriu a si mateix.

PUCK.
Sí, tens tota la raó.
De nit, jo sóc l’alegre rodamón,
el bufó d’Oberon, perquè el faig riure
quan enganyo un cavall nodrit de bones faves
estrafent el renill d’una euga jove.
De vegades m’amago, dins el bol d’un dona
i sóc la poma cuita que serveix
per escalfar el vi, i, quan ella beu,
li salto als llavis, i se l’hi vessa tot
a la tova papada. I de vegades una vella
em pren el tamboret quan vol explicar un conte,
i jo rellisco sota seu, i ella cau i diu:
«Ai, el pobre meu cul!» Després li ve una tos
que fa riure a tothom amb les mans als malucs.
I s’ho passen tan bé! Esternuden i diuen
que mai no han rigut tant com aquest dia.
Compte, fada, fes lloc, que ja arriba Oberon!

Efectivament, Puck és un follet. El DIEC el defineix així:

« Mal esperit, més aviat entremaliat i faceciós que malèfic, imaginat per la superstició popular, el qual suposadament habita certes cases, turmenta la gent durant el son, etc».

En certa manera la definició la es contradiu en afirmar que el “mal esperit” no és malèfic. Per això m’agrada més la descripció que trobam a l’Alcover-Moll, que qualifica el “follet” no de mal esperit, sinó d’«Esperit familiar, creat per la imaginació popular, que habita en certes cases i es dedica a fer entremaliadures i sorolls, encara que sense malvolença».

Hi ha coincidència a no titllar Puck de malvat. Aquest follet s’inscriu, doncs, en aquesta categoria d’esperit fantàstic, malcriat però benvolent, que no causa mal permanent ni perversió. Puck és juganer i alegre, encara que descarat i torna bé a qui li vol bé.

En alguns aspectes Puck, l’esperit enjogassat, està emparentat amb un altre esperit shakesperià. Es tracta de la Reina Mab, probablement una fada d’origen celta. És Mercutio qui la descriu a l’acte I, escena IV, de Romeo i Julieta, en un dels fragments més gloriosos de la història del teatre:

MERCUTIO.
Ja veig que ha estat amb tu la Reina Mab.
Ella és la llevadora de les fades,
la seva mida és com la pedra d’àgata
que tenen a l’anell dels cancellers.
L’arrosseguen un tronc de petits àtoms
i entre pel nas dels homes adormits.
Els radis del seu cotxe són cames de libèl·lules;
la capota és una ala de llagosta;
les regnes, un filat de teranyina;
els collarets, fulgors aquàtics de la lluna;
el fuet és un os de grill; la corda un bri
de seda; el seu cotxer, un mosquit vestit de gris
(ni la meitat de llarg que un cuc rodó
tret del dit peresós d’una noieta).
La carrossa és una avellana buida
muntada per un esquirol fuster, o un corc,
que són els constructors de carrosses de fades.
I és amb aquests arreus que recorre de nit
cervells d’amants, que aleshores somnien amb l’amor;
genolls de cortesans, que somien amb adulacions;
dits d’advocats, que somnien a l’acte amb honoraris:
llavis de dames que somnien besos;
llavis que Mab, ferotge, emplena de butllofes
perquè tenen un alè saturat de dolçor.
I de vegades entra al nas d’un cortesà
que de seguit somnia amb una nova presa;
a amb la cua d’un porc, pessigolleja
el nas d’un capellà que dorm
i que, a l’acte, somnia amb beneficis.
De vegades davalla coll avall d’un soldat
que aleshores somnia que degolla estrangers,
i veu bretxes, enganys, espases espanyoles
i bons vasos de vi, i sent timbals batent
que el desperten de cop, i així espantat,
deixa anar un bon parell d’oracions
i torna al son. Aquesta és la mateixa Mab
que trena les crineres dels cavalls a plena nit
i masega els cabells que embullen els follets
i que, en desembullar-se, profetitzen desgràcies.
I quan les noies s’ajeuen d’esquena,
és aquesta la bruixa que les prem,
les ensenya a concebre i a ser dones
de bon tenir. I també…

Aquest personatge mitològic, però, tot i compartir alguns trets amb el bon follet, és més complex que Puck. Com hem vist, Shakespeare ens la presenta a través del genial i desmesurat Mercutio. A part de la descripció esplendorosa de la carrossa de la reina, hem de fer incís en el fet que  Mab ajuda els homes a fer complir els seus somnis, escolant-se al “cervells dels amants, que aleshores somnien amb l’amor”. Hi ha un component eròtic. D’altra banda, comparteix amb Puck un costat juganer i bromista, de manera que “amb la cua d’un porc, pessigolleja / el nas d’un capellà que dorm / i que, a l’acte, somnia amb beneficis”. Tanmateix, hi intuïm un costat més fosc quan, “ferotge, emplena de butllofes” els llavis de dames que somnien besos. I també quan, titllada de bruixa per Mercutio, ensenya les noies “a concebre i a ser dones / de bon tenir. I també…”

I per fi Romeo qui l’interromp, perquè pensa que no parla de res. Llavors Mercutio assenteix aparentment a les paraules del seu amic i entra de ple en l’aspecte oníric, fantasiós i summament artístic.

MERCUTIO
És cert: parlo de somnis,
que són els fills d’un cervell desvagat,
nascuts de la més vana fantasia,
més prima de substància que l’aire,
mes inconstant que el vent, que ara festeja
el pit glaçat del nord, i que, enutjat,
se’n va d’allí bufant, i cap al sud,
gotejant de rosada, gira el rostre.

Posaria la mà al foc que en aquests delicats versos és Shakespeare qui parla per boca de Mercutio. I el que preval és la fantasia, el geni, la matèria prima amb què treballa el dramaturg i amb la qual es capaç de crear, per al nostre gaudi, mons particularíssims com el de Puck i el de la Reina Mab.

Imatge: Puck, de Sir Joshua Reynolds

Més que estiu, primavera. Apunts sobre “El somni d’una nit d’estiu” (II)

Una de les coses més sorprenents d'El somni d'una nit d'estiu és que l'acció no transcorre a l'estiu, sinó a la primavera, concretament a primeries del mes de maig. Això s'explica perquè, temps enrere, només es comptabilitzaven tres estacions: tardor, hivern i estiu, que comprenia la primavera actual.
 L'acció, doncs, no transcorre durant el solstici d'estiu, la nit de Sant Joan, la més curta de l'any, quan, segons diuen, les bruixes tresquen a lloure i ningú no els fa els comptes. Teseu, duc d'Atenes, ho deixa ben clar en una de les rèpliques (acte IV, escena I: "segur que s'han llevat molt de matí / per observar les festes d'aquest mes de maig").
La celebració de què parla Teseu, segons indica Salvador Oliva,és el "May Day", una altra nit màgica en què, a diferència de la festivitat de Tots Sants, compareixen només esperits benignes i juganers com Puck, Oberon i Titània. La bruixeria, doncs, és present en aquesta obra, però té un caire burleta, més innocentot. És així com Oberon, rei de les fades, encisa la seva esposa Titània per tal que s'enamori de Cabdell (Bottom):
 
Que allò que vegis, despertant,

hagis de prendre per amant;
defalleix, doncs, pel seu semblant,
sigui què sigui, un gat o un ós,
o bé un senglar de pèl raspós;
quan el teu somni s'hagi fos,
el que l'ull vegi et semblarà
un bell amor per estimar.
Quan de la son se't trenqui el fil,
que se t'acosti un ésser vil!
(Acte II, escena II).

El somni d'una nit d'estiu

The Quarrel of Oberon and Titania (1846) by Sir Joseph Noel Patton

L’amor en temps de somnis. Apunts sobre “El somni d’una nit d’estiu” (I)

Hi ha qui manté que El somni d’una nit d’estiu és una obra obscena. Es refereixen, sobretot, a la relació amorosa entre Titània, la reina de les fades, i Cabdell (Bottom), un artesà transformat en ase per Puck, el juganer esperit nocturn. Tanmateix, l’enamorament de Titània és obra del seu marit Oberon, per una disputa de caire domèstic i intranscendent (ambdós volen per patge un ninet d’origen indi). La relació entre Titània i Cabdell ve determinada pel tarannà del segon.
I Cabdell és un bon home, no gaire intel·ligent; molt entusiasta, això sí. I còmic. Llavors, com sosté El somni d'una nit 'estiuHarold Bloom, la grotesca transformació de Cabdell en un ruc és purament externa: internament continua sent un ésser encantador, que queda meravellat amb les fades. No hi ha elements sexuals en Cabdell, sinó més aviat familiaritat i bona fe. Cabdell és, en definitiva, confiat, innocent. Possiblement aquesta és la qualitat que el defineix millor: innocència.
En una interpretació obscura i recercada, podríem pensar que Titània1 n’abusa mentre dorm. Però, al meu entendre, no hi ha res al text que ens ho faci suposar. Es tractaria, en tot cas, d’una violació entre bastidors que no té perquè haver existit, quan Shakespeare en altres obres ha estat molt explícit en aquest sentit.
A la fi del IV acte, Cabdell es desperta i recupera la normalitat. Se’n fa creus, del que li ha succeït o somiat. En vol fer una cançó per donar-ho a conèixer. És la innocència en persona. Si hi hagués hagut res il·licit entre ell i Titània, Cabdell no estaria disposat a contar-ho.
Arribats a aquest punt, és pertinent que ens demanen per què Oberon provoca l’enamorament de Titània per Cabdell. La resposta és: per ridiculitzar-la. La relació entre Titània i Cabdell defineix l’amor ridícul. Certament l’amor és el tema principal d’aquesta comèdia. Shakespeare hi retrata quatre tipus diferents de relacions amoroses.
Ens trobam, en primer lloc, la relació consolidada i madura entre dos personatges mítics com Teseu, duc d’Atenes, i Hipòlita, reina de les amazones.
En un segon nivell hi trobam quatre enamorats: Helena i Demetri, Hèrmia i Lisandre. Es tracta d’un amor adolescent, canviant, poc consistent (com l’amor de Romeo per Rosalinda abans de conèixer Julieta). Les parelles són intercanviables. El final -la comèdia és la comèdia- és feliç.
Ens endinsam, en tercer lloc, al regne de la nit: Oberon i Titània, rei i reina de les fades. Més que una relació és un desencontre. Oberon i Titània personifiquen un amor caduc, crepuscular, fallit. No obstant això, hem de tenir en compte la naturalesa dels personatges. Ambdós, i també Puck, pertanyen al món de la fantasia. Aquesta relació, doncs, no es regeix per les mateixes normes que les altres parelles. Més aviat té connotacions surrealistes: són les regles de la nit, del somni. Per això l’acció transcorre al bosc, símbol del subconscient i de la natura. Oberon i Titània són especials, diferents; això provoca que ens costi entendre bona part del seu comportament: com pot ser que qualcú inciti la seva esposa a enamorar-se d’un ésser monstruós, meitat home, meitat ruc, per molt desavinguts que vagin? Tanmateix, l’acció queda sense transcendència, ja que, un cop aconseguit l’objectiu, tot tornar a ser com abans, ni més ni manco. Tal volta, doncs, podem entendre-ho així: com la necessitat de desdramatitzar les relacions amoroses i portar-les a un terreny més natural, lliure de convencions socials.
Hi ha, finalment, l’amor entre Píram i Tisbe, teatre dins el teatre. Shakespeare, en aquest cas, es decanta per la paròdia. Es tracta, com molt bé indica Salvador Oliva al pròleg de la seva traducció, d’una paròdia de segon grau, ja que els artesans atenencs que en fan la representació hi posen tota la voluntat, encara que el resultat sigui molt magre.

Notes:
1. Diu Titània
(acte IV, escena I):
Dorm, amor meu, i jo t’abraçaré.
Follets, marxeu, pels quatre vents.
Així el dolç xuclamel s’abraça al lligabosc,
ben gentilment, l’heura femenina
a l’escorça de l’om s’entortolliga.
Com t’estimo! Que boja estic per tu!

Jocs lingüístics

El somni d'una nit d'estiu és una de les comèdies emblemàtiques de Shakespeare. Està meravellosament estructurada en quatre nivells, definits pels personatges. D'una banda hi ha Teseu i Hipòlita, que s'han de casar i representen l'autoritat i el seny. En segon lloc ens trobam les dues parelles desgavellades d'enamorats: Helena i Demetri, Hèrmia i Lisandre.  Després hi ha el món dels esperits, juganers i entremaliats, encapçalat per Puck, Oberon i Titània. Finalment ens queden els artesans d'Atenes -Cabdell n'és el màxim exponent- que, al darrer acte, representen una obra per als noviis.
Aquests quatre nivells estan relacionats de manera exquisida, convergint al final de l'obra.
A més del virtuosisme estructural, el Somni d'una nit d'estiu destaca pel preciosisme lingüístic, per la riquesa del llenguatge a què me referia en un altre post. Un botó de mostra:
 
You draw me, you hard-hearted adamant;
But yet you draw not iron, for my heart    
Is true as steel: leave you your power to draw,    
And I shall have no power to follow you.

(Acte II, escena I)
 
La traducció de Salvador Oliva (el fragment és d'Helena, qui pateix per l'amor no correspost del jove Demetri):
M'atreus com un imant, que té el cor dur,
no perquè sigui de ferro, sinó perquè el meu cor
és fidel com l'acer. Llença el teu magnetisme,
i jo perdré la força de seguir-te.
 
El conflicte amorós es materialitza en relació al ferro, l'acer, l'imant, el magnetisme, el poder i la força i reflecteix la duresa amb què Lisandre tracta Helena.