Tag Archives: cinema

Shakespeare Wallah

Molta gent recordarà el magnífic film, basat en la novel·la d'Ishiguro, The remains of the day (El que resta del dia), dirigit l'any 1993 per James Ivory i protagonitzat de manera excel·lent per Anthony Hopkings i Emma Thompson.
Doncs resulta que si no fos per aquesta curolla meva de l'any Shakesperare no hauria tingut notícia d'un altre film del mateix director. Es tracta de Shakespeare Wallah, una producció hindú de l'any 1965 en què una família d'actors d'origen britànic, els Buckingham, es dedica a fer representacions de Shakespeare a la Índia postcolonial. Tanmateix, la companyia de teatre ambulant veu com les seves actuacions no gaudeixen de la mateixa acceptació que temps enrere. Poc a poc, el cinema de Bollywood desplaça l'art escènica, fet que la companyia viu de manera dramàtica, tant  des del punt de vista econòmic com existèncial.
Es tracta d'un film senzill, emotiu, allunyat de les convencions, que posa de manifest la gran dificultat que comporta estimar un estil de vida condemnat a l'extinció, i més encara en un país estranger.
Tot amanit amb moments shakespearians (Otel·lo, Ricard II, Romeo i Julieta…).
 
Shakespeare Wallah

 

Anuncis

Ricard III, de W. Shakespeare: el mal com a forma de seducció i de govern

he decidit ser pervers, i detestar
els plaers frívols d’aquests temps;
he ordit complots, els primers passos perillosos,
amb profecies, somnis i libels
Ricard III
Acte I, escena I

En alguns aspectes, la lectura dels clàssics ens aïlla de l’actualitat. Ens manté al marge de novetats editorials, premis, promocions, etc. Aquesta mena de reclusió voluntària, tanmateix, ens permet veure el present des d’una altra òptica: és el dia a dia passat pel sedàs de la saviesa -no pas la nostra, sinó d’aquest geni de la literatura que va ser William Shakespeare .
Per què, però, hem de llegir un dramaturg que va escriure fa cinc segles? Deia Joan Fuster que hom “llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps”. I més encara: “El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent «modern», «actual»”. Llavors hem d’admetre que llegim el geni de Stradford per comprendre millor el present; per gaudir de l’enginy literari de Shakespeare, sí, però també per intentar treure sentència de l’atribolada actualitat.

Al llarg de la seva producció, Shakespeare va crear centenars de personatges, alguns realment malvats. La malícia sempre crida l’atenció; per això els periòdics i noticiaris en van plens, de males notícies. Potser hi ha una curiositat malsana en tot plegat. El cas és que la bondat sempre llueix més al costat de la perversió o la simple desgràcia. Som febles i, davant moltes situacions, estam indefensos. Els poderosos, en canvi, gaudeixen de més protecció. Fins i tot n’hi ha que es senten impunes per fer el mal. Així, alguns polítics actuen amb malícia; primer per arribar al poder i, després, per mantenir-s’hi. Hi ha hagut, doncs, grans homes que s’han dedicat a la política i també hi ha hagut polítics absolutament perversos, com Hitler i d’altres, que hagués valgut més que no haguessin nascut.
Com hauria retratat Shakespeare un home com Hitler? O encara un de més mediocre com Franco?  Entre les seves primeres obres, com a exemples de personatges malvats, cal destacar Aaron, el moro de Titus Andrònic, i també Ricard III, protagonista absolut de l’obra que porta el mateix títol i que li va suposar un gran èxit de públic. Recrear-se en el mal, valgui la redundància, és malaltís però estimulant. Val a dir que Ricard III arrossegava un complex brutal per causa del defecte físic que patia. Era geperut, lleig, anava coix. No justificarem, però, la deformitat moral amb la deformitat física. El gep és una metàfora: la processó va per dedins. Molts cops les tares morals són invisibles, ocultes cicatrius purulentes mai curades del tot.



El món anglosaxó, més purità, li costa molt perdonar defectes i pecats dels personatges públics. Han de ser immaculats, o almanco semblar-ho. Nets com una patena. Llavors un ridícul affaire extramatrimonial pot enfonsar o condicionar llargament una carrera política. Per contra, la raó d’estat pot servir d’escut per a actuacions del tot punibles. Els mediterranis, en canvi, som més laxes i perdonam més fàcilment les debilitats, tan humanes, dels polítics i dels veïnats. Al cap i a la fi, tothom té dret a mantenir una vida privada, però no a delinquir. Què succeeix, tanmateix, quan un personatge predica el que probablement no creu i, encara més, actua de manera contraria a les seves pròpies prèdiques? No donarem noms. De fariseus, n’hi ha a totes les religions, a tots els partits polítics.
Certament el complexos d’inferioritat expliquen algunes conductes no precisament benignes. Ricard III, just a l’inici del primer acte, es despulla ufanós i es vanagloria de la deformitat física i moral que el caracteritza. Ricard de Gloucester és pervers; és la maldat  que el manté viu, el ressentiment de no tenir “una figura adequada” ni “belles mesures” que li permetin fer “cabrioles a la cambra d’una dama, / al so lasciu i plaent d’un llaüt”. Per això escull el camí fosc i tortuós del mal, i en fa ostentació. Ens diu qui és i per què. És sincer, no s’autoengana. Sap què vol i com ho vol. Assolir el poder amb mètodes malignes: l’assassinat i la traïció, principalment.
A diferència d’altres malvats, per a Ricard, el poder no és una fita en si mateixa, sinó un camí a recórrer per fer el mal. Gloucester gaudeix amb la intriga, s’hi recrea i li produeix tant o més plaer que la desitjada corona. Per això ens anticipa les seves intencions malèvoles i la traïdoria d’imputar-les als altres.
El dubte només l’envest quan la consciència el turmenta. Just abans de la batalla final se li apareixen els espectres de les seves víctimes. Ricard dubta per primer cop del seu comportament. Se’n penedeix? En tot cas, sap que és culpable, un perjur que no és estimat per ningú. Ricard, que “vol bé a Ricard” es veu perdut, però és incapaç d’apiadar-se d’ell mateix. Com se n’apiadaran, doncs, els altres? Per a Harold Bloom, Shakespeare, encara en fase d’aprenentatge, no ha sabut representar encertadament el canvi sofert per Gloucester (acte V, escena III), que ja no és l’home encantat de si mateix que se’ns presenta al primer acte.
A les portes de la batalla, els seus el segueixen per por, no per devoció.  Per això, a diferència del seu rival Richmond,  no pot invocar la lluita per la llibertat en el fracassat intent d’arenga que adreça al seu exèrcit. Només que no es deixin trepitjar per uns pallussos estrangers sense honor.
Quin és, doncs, el secret, l’encant de Ricard? Sens dubte el gran poder de seducció que, segons Bloom, li permet establir una “relació íntima amb el públic” que gaudeix, i molt, amb l’assassí! Tanmateix, Ricard no és un psicòleg com Iago, però sí  “un mestre del llenguatge persuasiu” que ens anima a “divertir-nos amb el patiment dels altres. Ricard ens coopta com a companys de tortura, compartint plaers culpables (…)”. Aquesta és la pèrfida genialitat de Ricard III. Ens fa còmplices d’una manera tan senzilla que esborrona.

D’altra banda, cal dir que la (in)consciència de Ricard III només és comparable a la dels tirans. Pel que afecta a la falta total d’autoengany o, dit d’altra manera, en relació al cru cinisme que el caracteritza, W. H. Auden assenyala la similitud entre el monòleg inicial de Ricard i el discurs pronunciat per Hitler davant el seu estat major el 23 d’agost de 1939 (pareix que hi ha dubtes sobre la data, però en tot cas la cita és certa). Efectivament, Hitler cercava una excusa per envair Polònia, tant li era quina fos perquè “al cap i a la fi, ningú no li demanarà al vencedor si va dir o no va dir la veritat. Hem d’actuar amb brutalitat: la raó roman sempre al costat del més fort”.
Els sona? La raó esdevé raó d’estat. Dèiem que només podem comparar la consciència (el cinisme) de Ricard amb la dels tirans i dictadors. Però la d’alguns líders democràtics s’hi acosta molt! O ens havíem de creure George W. Bush quan afirmava que a Iraq hi havia armes de destrucció massiva? Més aviat va ser un intent -democràticament fallit- de persuasió massiva, un gran engany perpetrat davant tothom i que ha rebut com a resposta grans dosis de veritat.

Així i tot, els poderosos es senten impunes. Ben segur que l’ex-president de Perú Alberto Fujimori s’hi sentia la darrera dècada del segle passat, fins que va esclatar l’escàndol dels vladivídeos. No fa gaire Fujimori ha estat condemnat per violació dels drets humans. Però Perú no és els Estats Units. Qualcú pot imaginar-se un president dels Estats Units condemnat per violació dels drets humans? Ja ho sabem, què succeïa a Guantánamo. Però, com Ricard volia bé a Ricard, els Estats Units volen bé als Estats Units. Hi ha culpa i penediment; el càstig haurà d’esperar. I el mitificat Obama, per ventura, ho carregarà sobre la seva consciència perquè la raó d’estat forma part del joc; és a dir, del mal govern.

L’amansiment de la fúria i L’art d’estimar. Shaskespeare i Ovidi a la Setmana del Llibre en Català

No cal dir que el millor de la Setmana del Llibre en Català -llàstima que un any més hagem de fer servir el qualificatiu– és el llibre de fons. Encara que just a l’entrada s’hi acaramullin, literalment, les novetats -el negoci és el negoci-, amb una mica de sort hi podrem adquirir aquell autor que ens delíem per retrobar o aquell clàssic que ens mancava. En bona mesura, entre tants volums, és el llibre que ve a nosaltres, i no a la inversa. Hi anam predisposL'art d'estimarats, d’acord, però res no pot explicar que ens arribi a les mans, per exemple, L’art d’estimar, d’Ovidi, justament ara que tenim a la capçalera L’amansiment de la fúria, de W. Shakespeare. Llavors no és casual que Petruccio, protagonista de l’obra i pretendent de la furiosa Caterina, segueixi part dels consells d’Ovidi per conquerir el cor de la jove, de caràcter conflictiu però no impossible d’amansir.
Precisament L’art d’estimar recomana als joves pretendents que evitin “de retreure els defectes a les vostres estimades; dissimular-los ha estat útil a molts. (…) Acostuma’t a allò que suportes malament: aviat ho suportaràs bé. El transcurs del temps suavitzarà moltes coses, un incipient amor tot ho nota. Una branca tendra, mentre arrela en la verdosa escorça, tendra com és, caurà si bufa qualsevol brisa; però després quan s’hagi endurit amb el temps resistirà fins i tot els vents i, ferma ja com a arbre, donarà fruits“.
No vol Ovidi centrar-se en els defectes, sinó convertir-los en virtuts. Entrellegim en aquest fragment la ironia i també una influència estoica notable. I això és el que observam igualment al discurs de Petruccio -un arribista que no amaga el desig de concertar un matrimoni de conveniència amb la filla de l’acabalat Baptista- en festejar Caterina a L’amansiment de la fúria; festeig que, d’altra banda, deriva ràpidament en una lluita dialèctica cent per cent shakesperiana entre els dos jovençans.
PETRUCCIO. No, això sí que no! Us trobo molt gentil.
M’han dit que éreu molt dura, esquiva i rampelluda,
i ara m’adono que era tot mentida,
perquè us trobo agradable, juganera i educada.
Sou lenta de paraula, però dolça
com una flor primaveral. No corrugueu les celles,
ni mireu de biaix, ni us mossegueu els llavis,
com fan les dones malcarades.
No trobeu gust a portar la contrària,
i tracteu gentilment els que us festegen:
teniu una conversa agradable i dolça.
(…)
CATERINA. Vés-te’n, beneit, a manar els teus criats.
Tanmateix es casen, aquests dos. I Caterina esdevé tan submisa a Petruccio, que avui dia  l’obra ha adquirit un pòsit masclista del qual li és molt difícil desfer-se’n, com si el final desprengués una moral o lliçó de conducta defensada per l’autor; és a dir, de submissió total de la dona a l’home. En aquest sentit, Salvador Oliva, traductor de tota l’obra dramàtica de Shakespeare al català i per tant opinió qualificada, és partidari de llegir L’amansiment de la fúria com una farsa i no com una obra de tesi, la qual cosa, afirma, desvirtuaria la naturalesa de l’obra. Així, doncs, Caterina seria encara més llesta i intel·ligent que Petruccio en fingir el sotmetiment: Caterina ha de fer servir l’enginy per evitar mals majors i, tot i conèixer la seva pròpia vàlua, ha d’ocultar-la. Com ens recorda Oliva, aquesta interpretació encaixa perfectament en la mentalitat de l’època; interpretació, per tant, que suposaria no pas masclisme per part de Shakespeare sinó un exercici de clarividència expositiva i artística, en fer-nos avinent una situació versemblant als ulls dels seus contemporanis.
Així, doncs, Shakespeare no s’inclinaria per una solució massa simple a la lluita de sexes. Al contrari, construeix un final realista i irònic que posa les coses al seu lloc. Caterina que, com ja hem vist, està dotada de major intel·ligència que el seu espòs Petruccio, ho demostra amb astúcia i fingiment en llançar-se als seus peus després d’exhortar les altres dones a sotmetre’s també als seus marits. Costa poc imaginar-se les riallotes dels tres homes, convençuts de llur superioritat, després de l’amansiment de la fúria. Només que Lucenzio,  una mica més lúcid que els altres dos, encara no s’explica perquè Caterina s’ho ha deixat fer…
La resposta, tal volta, l’hem de cercar en Ovidi, a qui no m’estranyaria que Caterina, una dona feta i amb criteri, hagués llegit. De manera que seria ella qui aplicaria la fórmula del dissimul i s’hauria acostumat -quin remei!- als defectes de Petruccio aprenent a ignorant-los o, més aviat, fent veure que no els tenia. Pura supervivència.

L'amansiment de la fúria

Ser o no ser: la pel·licula

To be o no to be , d’Ernst Lubitsch , figura entre les millors comèdies de la història del cinema. L’acció transcorre a Polònia l’any 1939,  just abans de l’estat de la II Guerra Mundial. Una companyia de teatre és a punt d’estrenar a Monòleg "Ser o no ser"Varsòvia una obra que ridiculitza Hitler i el nazisme. El govern polonès, però, censura la peça antihitleriana. Llavors la companyia no té més remei que continuar amb les representacions de Hamlet. Joseph Tura, glòria del teatre polonès, l’interpreta. La seva dona, Maria Tura, és la virginal Ofèlia, encara que mai no la veiem en escena, sinó al camerino on, mentre el seu marit recita el famós monòleg, ella és festejada per un galant tinent d’aviació.
L’escena ha passat a la història del cinema, ja que la sortida del tinent en plena representació desconcerta totalment l’actor, que no sap què pensar. L’acudit certament és bo: Joseph Tura ja havia detectat la presència del militar durant tres representacions, cosa que l’havia fet sospitar (n’hi el propi “Shakespeare suportaria veure Hamlet tres nits seguides”, afirma just abans de sortir a escena). Es tracta, doncs, d’una paròdia finíssima i genial del famós soliloqui shakespearià.
Tanmateix, en aquest film, la vida és pur teatre. La guerra ho capgira tot i els actors, posats al servei de la pàtria, es veuen obligats a actuar per no fer-hi la pell. Esdevenen, així, soldats ficticis que interpreten el seu paper amb fervor: és l’art que que derrota el bel·licisme nazi. Una de les escenes culminants, i n’hi ha moltes, és la interpretació del jueu Shylock per part d’un figurant -molt probablement d’origen semita- en la vida real per tal de confondre la guàrdia personal de Hitler i així posar fi al perillós embull en què es troben.
La genial pel·lícula acaba com havia començat, amb excel·lent humor i un nivell altíssim. Aquest meritori film de l’any 1942, en ple conflicte mundial, va ser saber posar el dit a la llaga sense fer-hi sang. N’hauria d’aprendre Hollywood, d’encarar la crisi i fer-ne bons films, ja siguin comèdies o drames, però llegint el temps present i sense fugir d’estudi amb films estúpids i remakes.