Més que estiu, primavera. Apunts sobre “El somni d’una nit d’estiu” (II)

Una de les coses més sorprenents d'El somni d'una nit d'estiu és que l'acció no transcorre a l'estiu, sinó a la primavera, concretament a primeries del mes de maig. Això s'explica perquè, temps enrere, només es comptabilitzaven tres estacions: tardor, hivern i estiu, que comprenia la primavera actual.
 L'acció, doncs, no transcorre durant el solstici d'estiu, la nit de Sant Joan, la més curta de l'any, quan, segons diuen, les bruixes tresquen a lloure i ningú no els fa els comptes. Teseu, duc d'Atenes, ho deixa ben clar en una de les rèpliques (acte IV, escena I: "segur que s'han llevat molt de matí / per observar les festes d'aquest mes de maig").
La celebració de què parla Teseu, segons indica Salvador Oliva,és el "May Day", una altra nit màgica en què, a diferència de la festivitat de Tots Sants, compareixen només esperits benignes i juganers com Puck, Oberon i Titània. La bruixeria, doncs, és present en aquesta obra, però té un caire burleta, més innocentot. És així com Oberon, rei de les fades, encisa la seva esposa Titània per tal que s'enamori de Cabdell (Bottom):
 
Que allò que vegis, despertant,

hagis de prendre per amant;
defalleix, doncs, pel seu semblant,
sigui què sigui, un gat o un ós,
o bé un senglar de pèl raspós;
quan el teu somni s'hagi fos,
el que l'ull vegi et semblarà
un bell amor per estimar.
Quan de la son se't trenqui el fil,
que se t'acosti un ésser vil!
(Acte II, escena II).

El somni d'una nit d'estiu

The Quarrel of Oberon and Titania (1846) by Sir Joseph Noel Patton

L’amor en temps de somnis. Apunts sobre “El somni d’una nit d’estiu” (I)

Hi ha qui manté que El somni d’una nit d’estiu és una obra obscena. Es refereixen, sobretot, a la relació amorosa entre Titània, la reina de les fades, i Cabdell (Bottom), un artesà transformat en ase per Puck, el juganer esperit nocturn. Tanmateix, l’enamorament de Titània és obra del seu marit Oberon, per una disputa de caire domèstic i intranscendent (ambdós volen per patge un ninet d’origen indi). La relació entre Titània i Cabdell ve determinada pel tarannà del segon.
I Cabdell és un bon home, no gaire intel·ligent; molt entusiasta, això sí. I còmic. Llavors, com sosté El somni d'una nit 'estiuHarold Bloom, la grotesca transformació de Cabdell en un ruc és purament externa: internament continua sent un ésser encantador, que queda meravellat amb les fades. No hi ha elements sexuals en Cabdell, sinó més aviat familiaritat i bona fe. Cabdell és, en definitiva, confiat, innocent. Possiblement aquesta és la qualitat que el defineix millor: innocència.
En una interpretació obscura i recercada, podríem pensar que Titània1 n’abusa mentre dorm. Però, al meu entendre, no hi ha res al text que ens ho faci suposar. Es tractaria, en tot cas, d’una violació entre bastidors que no té perquè haver existit, quan Shakespeare en altres obres ha estat molt explícit en aquest sentit.
A la fi del IV acte, Cabdell es desperta i recupera la normalitat. Se’n fa creus, del que li ha succeït o somiat. En vol fer una cançó per donar-ho a conèixer. És la innocència en persona. Si hi hagués hagut res il·licit entre ell i Titània, Cabdell no estaria disposat a contar-ho.
Arribats a aquest punt, és pertinent que ens demanen per què Oberon provoca l’enamorament de Titània per Cabdell. La resposta és: per ridiculitzar-la. La relació entre Titània i Cabdell defineix l’amor ridícul. Certament l’amor és el tema principal d’aquesta comèdia. Shakespeare hi retrata quatre tipus diferents de relacions amoroses.
Ens trobam, en primer lloc, la relació consolidada i madura entre dos personatges mítics com Teseu, duc d’Atenes, i Hipòlita, reina de les amazones.
En un segon nivell hi trobam quatre enamorats: Helena i Demetri, Hèrmia i Lisandre. Es tracta d’un amor adolescent, canviant, poc consistent (com l’amor de Romeo per Rosalinda abans de conèixer Julieta). Les parelles són intercanviables. El final -la comèdia és la comèdia- és feliç.
Ens endinsam, en tercer lloc, al regne de la nit: Oberon i Titània, rei i reina de les fades. Més que una relació és un desencontre. Oberon i Titània personifiquen un amor caduc, crepuscular, fallit. No obstant això, hem de tenir en compte la naturalesa dels personatges. Ambdós, i també Puck, pertanyen al món de la fantasia. Aquesta relació, doncs, no es regeix per les mateixes normes que les altres parelles. Més aviat té connotacions surrealistes: són les regles de la nit, del somni. Per això l’acció transcorre al bosc, símbol del subconscient i de la natura. Oberon i Titània són especials, diferents; això provoca que ens costi entendre bona part del seu comportament: com pot ser que qualcú inciti la seva esposa a enamorar-se d’un ésser monstruós, meitat home, meitat ruc, per molt desavinguts que vagin? Tanmateix, l’acció queda sense transcendència, ja que, un cop aconseguit l’objectiu, tot tornar a ser com abans, ni més ni manco. Tal volta, doncs, podem entendre-ho així: com la necessitat de desdramatitzar les relacions amoroses i portar-les a un terreny més natural, lliure de convencions socials.
Hi ha, finalment, l’amor entre Píram i Tisbe, teatre dins el teatre. Shakespeare, en aquest cas, es decanta per la paròdia. Es tracta, com molt bé indica Salvador Oliva al pròleg de la seva traducció, d’una paròdia de segon grau, ja que els artesans atenencs que en fan la representació hi posen tota la voluntat, encara que el resultat sigui molt magre.

Notes:
1. Diu Titània
(acte IV, escena I):
Dorm, amor meu, i jo t’abraçaré.
Follets, marxeu, pels quatre vents.
Així el dolç xuclamel s’abraça al lligabosc,
ben gentilment, l’heura femenina
a l’escorça de l’om s’entortolliga.
Com t’estimo! Que boja estic per tu!

Mapa conceptual de Romeo i Julieta

A més del brevíssim resum de Twitter de l’altra dia, he trobat aquest mapa conceptual del drama romàntic que també en fa una sinopsi, però basada en els personatges. És una bona eina per a les obres de Shakespeare i que jo aplicaria, sobretot, als drames històrics en els quals la multitud de personatges pot dificultar la comprensió de l’obra.

Via El blog de Álvaro Felipe

Jocs lingüístics

El somni d'una nit d'estiu és una de les comèdies emblemàtiques de Shakespeare. Està meravellosament estructurada en quatre nivells, definits pels personatges. D'una banda hi ha Teseu i Hipòlita, que s'han de casar i representen l'autoritat i el seny. En segon lloc ens trobam les dues parelles desgavellades d'enamorats: Helena i Demetri, Hèrmia i Lisandre.  Després hi ha el món dels esperits, juganers i entremaliats, encapçalat per Puck, Oberon i Titània. Finalment ens queden els artesans d'Atenes -Cabdell n'és el màxim exponent- que, al darrer acte, representen una obra per als noviis.
Aquests quatre nivells estan relacionats de manera exquisida, convergint al final de l'obra.
A més del virtuosisme estructural, el Somni d'una nit d'estiu destaca pel preciosisme lingüístic, per la riquesa del llenguatge a què me referia en un altre post. Un botó de mostra:
 
You draw me, you hard-hearted adamant;
But yet you draw not iron, for my heart    
Is true as steel: leave you your power to draw,    
And I shall have no power to follow you.

(Acte II, escena I)
 
La traducció de Salvador Oliva (el fragment és d'Helena, qui pateix per l'amor no correspost del jove Demetri):
M'atreus com un imant, que té el cor dur,
no perquè sigui de ferro, sinó perquè el meu cor
és fidel com l'acer. Llença el teu magnetisme,
i jo perdré la força de seguir-te.
 
El conflicte amorós es materialitza en relació al ferro, l'acer, l'imant, el magnetisme, el poder i la força i reflecteix la duresa amb què Lisandre tracta Helena.

Romeo i Julieta en vint paraules

Hi ha una iniciativa a Twitter que consisteix a reduir les obres de Shakespeare a vint paraules. L’altra dia vaig parlar de la popularitat de Romeo i Julieta en forma d’acudit. Avui en tenim un brevíssim resum:
“Romeo falls for Juliet, vice-versa. Family problems. Marry anyway. Romeo kills Tybalt, banished. Juliet fakes death. Romeo suicides, Juliet ditto”.
La traducció en vint-i-tres paraules:
Romeo i Julieta s’estimen. Problemes familiars. Tanmateix es casen. Mort de Tibald: Romeo desterrat. Julieta simula la mort. Romeu es suïcida. Julieta també.
És vigent el drama de Romeu i Julieta? Podem parlar d’amor romàntic en el mateix sentit?
Els dos joves confien en fra Llorenç, un religiós; on haurien acudit avui dia? Quina mena de conflicte haurien mantingut amb els pares? Què en pensaria la ministre d’Igualtat?

shakespeare

La grandesa dels personatges de Shakespeare

“Els personatges dels altres autors són personatges de ficció, més herois que homes, que actuen falsament en universos falsos, però en aquest sentit Shakespeare supera la ficció i crea un món tan heterogeni que gairebé equival a la pròpia natura”.
John Stone, autor del pròleg a Prefaci a Shakespeare, de Samuel Johnson .

Sir John Gilbert: The Plays of William Shakespeare

Romeo i Julieta: idealisme Vs pragmatisme

sóc generosa com el mar; el meu
amor és tan profund com ell; com més el dono
més tinc. L’amor i el mar són infinits.
Romeo i Julieta
Acte II, escena II

Julieta només tenia 13 anys quan d’amagat es va casar amb Romeo, enemic mortal de la seva família, els Capulet. Aquesta nina adorable de casa bona estava destinada a fer un matrimoni profitós, concertat pel seu pare, amb el noble comte Paris, cosa que li hauria proporcionat una vida plàcida i una mica avorrida a la Verona renaixentista. L’amor, però, ho va capgirar tot. La passió per Romeo la va convertir en un símbol de l’amor romàntic portat a l’extrem: la mort per amor. És a a dir, la mort per un ideal.
En certa manera, Romeo i Julieta es pot entendre com una lluita entre l’idealisme i el pragmatisme, una lluita desigual i de resultat incert. Podem pensar que la mort dels dos joves amants situa el pragmatisme dels adults -els pares d’ambdós, i també la Dida; el frare és un cas apart- per sobre de l’amor dels joves que finalment els portarà  a la mort (recordem que no només moren Romeo i Julieta, sinó que també assistim a la mort violenta de Tibald, de Mercutio i de Paris; de l’altre costat, en el que podríem considerar un efecte col·lateral, mor de pena la mare de Romeo).

Paradoxalment, a l’igual que Aquil·les, és la mort que els proporcionarà la glòria. Nogensmenys, hi ha quelcom malaltís en la relació entre els dos adolescents. Ja el frare Llorenç adverteix Romeo (acte I, escena VI), sobre el perill de la vehemència dels sentiments:

“Els delits violents fan violents finals,
i defalleixen en el seu triomf, com el foc i la pólvora,
que moren en besar-se”.

També Julieta, arran de l’exili de Romeo,  pressent el pitjor (acte III, escena V):

“Oh, Déu meu! Tinc un trist pressentiment!
ara em sembla que veure’t així lluny
és com si et veiés mort en una tomba”.

La mort, doncs, no els agafa desprevinguts. Romeo i Julieta, tot i la seva jovenesa, eren conscients del risc que els suposava la consumació d’un amor prohibit. Fins i tot quan els dos adults (la Dida i el frare) que els donaven suport els abandonen, no defalleixen en l’ideal amorós. Tanmateix, hauria pogut ser diferent per als jovençans si els adults haguessin estat més comprensius.
En primer lloc, la Dida, persona de tota confiança de Julieta fins aleshores, demostra una manca de tacte imperdonable: era inviable bescanviar Romeo per Paris. Als ulls de Julieta, als ulls de l’amor, no hi havia comparança possible. Romeo era infinitament millor perquè ella l’havia escollit, i perquè Julieta, tot i la seva edat, demostra, en aquest sentit, una maduresa notable des del principi. No és així en el cas de Romeo, qui a l’inici de l’obra es creu enamorat de Rosalina. Es tracta, però, d’un amor superficial, una encalentida, que desapareix d’immediat en conèixer Julieta, que el fa madurar. S’equivoca, doncs, la Dida, per desconeixement de l’amor veritable i del tarannà de la pròpia Julieta. La traeix, per pragmàtica. Llavors Julieta li perd la confiança i cerca l’ajut del frare que, en darrera instància, també l’abandonarà per por.
D’altra banda, l’actitud del vell Capulet és totalment perniciosa per a Julieta. La pretensió de casar-la amb el comte Paris dos dies després de la mort de Tibald, quan fins aleshores havia mantingut que la seva filla era massa jove per al matrimoni -recordem que són 13 anyets-, és nefasta. Pitjor és encara la seva reacció davant la negativa de la jove. No dubta a tractar-la de “puteta testarruda” i amenaça amb repudiar-la si no s’avé al matrimoni de conveniència.
Ens queda, finalment, fra Llorenç. No seria correcte titllar-lo de pragmàtic, ans al contrari. El frare és un bon home, amb fama de sant però covard, que intenta aconsellar Romeo i Julieta tan bé com pot. Així, el religiós entreveu la possibilitat de conciliar Capulets i Montagús gràcies a l’amor dels fills d’ambdues famílies. Els mètodes, però, són arriscats. Juga amb foc des del principi i, a la fi, es crema, amb l’agreujant d’abandonar Julieta en el moment més terrible, al panteó dels Capulet al costat de Romeo mort per efecte del verí.
El cas és que el comportament respectiu de Capulet, la Dida i el frare -més la baralla entre Tibald i Mercutio- precipita els esdeveniments. No hi ha sortida per a l’amor de Romeo i Julieta. De fet, si n’hi hagués hagut, ara no en parlaríem del drama dels amants de Verona.
A la fi, Capulets i Montagús es reconcilien. Quin remei! I deixen que els enamorats comparteixin tomba. En aquest punt ens podem demanar qui ha sortit vencedor del combat entre l’idealisme i el pragmatisme. No hi ha dubte que la vehemència dels joves hi ha sortit perdent. Han perdut la vida, sí, però han guanyat la immortalitat. L’amor de Romeo i Julieta era massa intens per sobreviure al pas del temps. No podia caure en la rutina diària. La infinita generositat de Julieta no podia tenir altra fi que no fos la mort. I Romeo, en veure-la inert al panteó, ha de morir també, ja que, com bé assenyala Auden , no li queden raons per a l’existència.