Category Archives: General

Hacia los confines del mundo: Harry Thompson i “La tempesta”, quan el títol sí que fa la cosa

Harry Thompson tenia una gran experiència com a productor i guionista de televisió, però va escriure una única novel·la: This Thing of Darkness, títol magnífic que en una traducció més o manco literal en català podria ser Això fosc. Tanmateix és evident que en el títol original hi ha una referència clara a Heart Of Darkness (El cor de les tenebres), de Joseph Conrad. Als Estats Units –per què: aquesta és la qüestió– l’intitularen To The Edge Of The World, amb la qual cosa pren força el vessant aventurer de la novel·la; això sí, en detriment del costat obscur, que també hi és i en gran mesura.
Malauradament Thompson va morir al 2005, amb només quaranta-cinc anys, fet que em fa pensar que molt probablement el canvi de títol als Estats Units va ser sense el seu vist-i-plau. Perquè, a més, i això és significatiu, “this thing of darkness” és part d’un vers de La tempesta (acte V, escena I), l’enigmàtica obra de teatre de William Shakespeare. Amb el canvi, doncs, es perd la referència al bard anglès. Tot i això, desencertadament, en l’edició en espanyol, Salamandra va optar per traduir l’encapçalament americà.
El Beagle
A part del títol, hi ha set referències més a Shakespeare en tota l’obra; concretament, una altra cita textual de La tempesta abans de començar la novel·la, i sis mencions a les pàgines 74, 92, 175, 295, 417 i 775 de l’edició esmentada.  De tot això, el més significatiu és la cita, que amplia i contextualitza el títol original de la novel·la. Tot plegat, doncs, tenim el títol de l’obra més una citació just abans de començar la novel·la:  “this thing of darkness I /  Acknowledge mine“, que Salvador Oliva va traduir com “i això tan tenebrós / ho reconec com a meu“.  Vegem-ne també una versió en espanyol: “Este ser de tiniebla es mío“. Manca de llum, foscor profunda; la mort, en certa manera, que sempre és en nosaltres. Tanmateix hi ha cert misteri en la frase, com si hom temés esmentar el dimoni encara que sabés cert que està sota la seva influència. Tal volta és el “mal del sud“; quelcom salvatge, una mena de bogeria que tots portam a dintre i que pot aflorar en certes circumstàncies, en situacions límit com ara la vida extrema en un vaixell a la Terra del Foc (és important esmentar també la referència de la pàgina 74; en parl més envant). Vist això no és descabellat afirmar que el canvi de títol mutila la intenció de l’autor i es perd, en bona part, el sentit que volia donar-li. És a dir, destacar el drama per sobre de l’aventura. Aquest, el meu entendre, és el motiu que va impulsar Harry Thompson a manllevar un text de Shakespeare per donar títol a la seva novel·la: ressaltar la tenebra (la irracionalitat) en detriment de la llum (la raó).
No hi ha dubte que el personatge més fosc i turmentat de la novel·la és Robert FitzRoy, capità del Beagle. FitzRoy és un home amb un gran sentit del deure, encara que emocionalment inestable (probablement pateix un trastorn bipolar, malaltia desconeguda en aquella època). També el caracteritza un sentiment altruista notable. Però el que turmenta Robert Fitzroy és una concepció de la religió que l’allunya fatalment del seu company de viatge durant cinc anys, Charles Darwin. FitzRoy és incapaç de dubtar del Déu apocalíptic de l’Antic Testament, encara que no el comprèn. Per això FitzRoy s’oposa en cos i ànima a la teoria evolucionista, perquè va en contra dels principis religiosos que marca la Bíblia.
El problema de FitzRoy és que la seva religiositat no li comporta consol; més aviat l’aïlla. Entre d’altres coses, ni tan sols comparteix els mètodes amb què els creacionistes defensen les seves posicions. FitzRoy vol fer el , encara que molts cops es perd pel camí i acaba actuant en contra dels seus propis interessos. La seva religiositat també l’enfronta als il·luminats missioners de l’època que veien els nadius com una mena de bestioles salvatges que calia civilitzar; és a dir, subjugar en benefici propi. FitzRoy, en canvi, els tracta amb respecte. No se n’aprofita. Aquest comportament cavalleresc,  tot i que paternalista, evidentment xoca amb els interessos de la metròpoli. Aquesta actitud explica el fracàs del seu pas pel Parlament. Tampoc no va ser reeixida l’època de governador a Nova Zelanda, on tractà de ser equànime en les relacions entre els colons i els nadius.
Precisament aquest aspecte està relacionat amb algunes de les lectures, diguem-ne, político-colonials de La tempesta. Pròsper, personatge principal de l’obra, té esclavitzat Caliban (anagrama de “canibal”), un ésser monstruós i salvatge que no es deixa dominar; és a dir, civilitzar. Caliban és fill d’una bruixa, Sicorax, la qual venerava Sètebos, déu originari de la Patagònia el qual serà substituït pel déu cristià que, en teoria, els ha d’alliberar.
Però l’home blanc, generalment, no predica amb l’exemple (FitzRoy n’és l’excepció). I encara que sigui així, els nadius no tenen perquè respondre als paràmetres occidentals de conducta. O sigui que l’home blanc porta la civilització al salvatge, però aquest ha de pagar un preu: la submissió.
Caliban, doncs, no té altra alternativa que renunciar a Sètebos [“He d’obeir. Tan poderoses són les seves arts que / guanyarien les de Sètebos, déu de la meva mare, / i el farien el seu vassall” (acte I, escena II)]; ell, que fins llavors havia estat sobirà de l’illa. Pròsper espera gratitud per part de Caliban. Miranda, filla de Pròsper, li ensenya el llenguatge [“Vas ensenyar-me a enraonar, i el profit que n’he tret / és poder renegar: que se t’emporti / la pesta roja per haver-me’n ensenyat!” (acte I, escena II)]. I Caliban, desagraït, intenta violar-la.
Pròsper no és conscient, o no vol ser-ho, de la violència que ell mateix imposa. Però sí que s’adona de la brutalitat del monstre, que mereix un càstig. L’educació no ha servit de res; s’imposa l’instint, la naturalesa rebel d’un fill de bruixa i dimoni. Tot i això, Harold Bloom, a Shakespeare. La invención de lo humano,  creu que Pròsper, en recuperar el tron de Milà, s’emporta Caliban com a fill adoptiu per completar-ne l’educació. És així com el crític interpreta el títol i la cita a què m’he referit anteriorment.
Jemmy Button
No ens ha d’estranyar, doncs, que el protagonista de This Thing of Darkness, Robert FitzRoy,  es senti partícep de l’ànsia educadora de Pròsper i tingués els seus “calibans” particulars. Van ser York Minster, Fuegia Basket, Boat Memory i Jemmy Button, indígenes als quals, un cop finalitzat el primer viatge del Beagle a la Terra del Foc, va conduir a Londres amb la intenció d’educar-los a la manera occidental. Al cap d’uns anys els retornaria a la Terra del Foc per tal que portassin la civilització als seus congèneres. La ingènua iniciativa del capità del Beagle, com era d’esperar, va acabar malament. Va ser un altre fracàs de FitzRoy que el va acostar encara més a les tenebres.
Tanmateix, això no vol dir que ens hagem de posicionar al costat de Caliban, com si aquest fos el bon salvatge de Rousseau. El salvatge de Shakespeare no és precisament entranyable. Però tampoc no ho eren els missioners i els colons britànics, que s’imposaren tècnicament als nadius. O sigui que Pròsper no es mamava el dit. L’únic que sembla fer-ho és el pobre FitzRoy:
FitzRoy se fijó en que uno llevaba un pequeño crucifijo colgado de una cadena alrededor del cuello: seguramente era un regalo de los cazadores de focas. Lo señaló, e hizo un ademán en dirección al cielo. Había llegado el momento de ampliar sus horizontes lingüísticos.
-Dios -dijo, añadiendo una breve pantomina de truenos y relámpagos para explicarse.
El hombre asintió con la cabeza para demostrar que había comprendido.
Setebos.
FitzRoy apretó el brazo de Byone, presa de la emoción.
Su magia es tan potente,

que vencería a Setebos, el dios de mi madre.

-Senyor Byone, esos versos los pronuncia Calibán en La Tempestad. Si Shakespeare recogió la palabra «Setebos» en mil seiscientos once, debió de oírsela a una marinero de la expedición de Drake, o quizá al mismo Drake.

El nativo que llevaba el crucifijo se puso a hablar, apuntando a FitzRoy con un dedo y luego señalando el cielo al oeste.

Me parece que nos está preguntando si somos enviados de Dios, o si lo conocemos -dijo Byone.

FitzRoy negó con la cabeza, pero el hombre no se dio por enterado e hizo señas para que los dos ingleses lo siguieran. El grupo de indios se apartó para dejarlos pasar.

-Sigamos a este Calibán y veamos adónde nos lleva -sugirió FitzRoy.

Aquesta és efectivament la referència, clara i llampant, a la qual m’he referit anteriorment (pàgina 74 de l’edició de Salamandra). L’emoció de FitzRoy és tan gran en sentir parlar de Sètebos, que l’indueix a pensar que Shakespeare en va tenir notícia a través del famós Francis Drake, quan en realitat el més probable és que el conegués gràcies al llibre de Robert Eden Hystory of Travaille publicat el 1577. FitzRoy és incapaç de copsar íntegrament el significat de la substitució de Setebos per Déu, tot i que en alguns aspectes n’era conscient, ja que coneixia la maldat de molts dels seus contemporanis.
Robert FitzRoy no va tornar a comandar cap més vaixell després del segon viatge del Beagle. Va morir als seixanta anys, pràcticament arruïnat, sense reconeixement per part de l’Imperi Britanic i, per dir-ho amb un eufemisme, en estranyes circumstàncies. FitzRoy, personatge contradictori, antiheroi impenitent, mai no va gaudir de l’aixoplug del poder. Nabokov, a Parla, memòria, deia: “El bressol s’engronsa sobre l’abisme, i el sentit comú ens diu que la nostra existència no és res més que una petita escletxa de llum entre dues eternitats de tenebres“.  L’inefable tenebra ens envolta. A alguns, fins i tot en vida.

Harry Thompson
Hacia los confines del mundo
Editorial Salamandra

També en parlen a
Espacios en blanco
El rincón de Clío

Per últim

Cautivos de la civilización

Titània, reina de les fades. Apunts sobre “El somni d’una nit d’estiu” (IV)

El millor Shakespeare, per a mi, és el Shakespeare enjogassat, distès, fluït, amo i senyor de la paraula, que fa anar el discurs per on vol, com si cada vers fos la seqüència natural de l'anterior. És el Shakespeare de Mercutio i també de la reina Titània: un Shakespeare fantasiós però de sòlida declamació. Quan assoleix aquest nivell, cada intervenció és una festa, un poema dramatitzat per al gaudi de l'espectador o del lector.
 
Al món teatral hom és allò que fa i, sobretot, allò que diu, especialment en Shakespeare. A més, cal que el discurs s'adigui amb el personatge, que hi hagi una harmonia entre el que és i el que diu. Particularment, tenc predilecció pel vessant, jo en diria, surrealista de Shakespeare. Quan es mou dins aquests paràmetres, el geni de Stradford-upon-Avon fa un ús exquisit de la llibertat que suposa moure's dins el somni o la fantasia. És el cas d'El somni d'un nit d'estiu.
 
Titània

 

Encara que la pràtica totalitat de l'obra està impregnada d' una atmosfera onírica (moltes de les escenes transcorren al bosc, símbol del subconscient), pròpiament el món fantàstic o surrealista correspon a l'univers de les fades i els follets, on trobam Oberon, Titània i Puck. Els tres personatges pertanyen a la nit,  tot i que no són esperits nocius en un sentit estricte. Destaca especialment el tarannà juganer de Puck. En canvi el rei i la reina de les fades, Oberon i Titània, són una mica més foscos; en part, això ve determinat per la deteriorada relació amorosa la qual manté aquests dos personatges en tensió. Hi apareix el tema de la gelosia, sempre enverinadora dels lligams sentimentals entre les parelles… Precisament a l'escena I de l'acte II Titània retreu a Oberon «imaginacions geloses»
 
Tot això són imaginacions geloses;
i mai, des del començament d'aquest estiu,
no ens hem trobat, ni al turó, ni a la vall,
ni al bosc, ni al prat, ni a la font empedrada,
ni al joncós rierol, ni a la platja arenosa,
per ballar mentre el vent mormolejava,
sense que tu amb els teus saraus vinguessis
a destorbar-nos l'alegria. Ja que els vents
debades flautejaven per nosaltres,
van absorbir del mar, com per venjar-se,
boirines infectades, que un cop sobre la terra,
van inflar els rierols fins que es van desbordar.
Per això els bous han estirat en va l'arada,
els llauradors s'han esmerçat per res,
i el blat verd s'ha podrit abans de madurar.
En els camps inundats, les cledes ja són buides,
i els corbs s'han atipat des bestiar empestat;
les eres, on els nens solien jugar al marro,
estan plenes de fang; els sinuosos viaranys
han desaparegut, per falta de petjades,
i han estat envaïts per herbes goludes.
Cap dels humans no reconeix el rostre de l'hivern;
les nits no es veuen beneïdes per cap himne
ni cançó de Nadal, i per això la lluna,
que senyoreja el mar, pàl·lida de furor,
humiteja la brisa i fa que sovintegin
tots els mals catarrosos. I per culpa
d'aquest clima inclement s'alteren totes
les estacions de l'any: el gebre
de cabells blancs s'estén sobre la falda
de la rosa vermella. I a la prima i gelada
corona de l'hivern, hi creix, com una burla,
una garlanda perfumada de capolls estiuencs.
I tant la primavera com l'estiu,
tant la fèrtil tardor com l'hivern malcarat,
s'intercanvien els vestits habituals,
i el món esbadalit, no distingeix
-contemplant els seus fruïts- l'una de l'altra.
I la causa d'aquesta progènie de mals
ve de les nostres bregues; som nosaltres,
que els hem originat i en som els pares.
 
Les disputes entre Oberon i Titània provoquen el caos, el desordre natural: desbordament dels rius, inundació dels camps, bestiar empestat, alteració de les estacions de l'any, etc. La conducta d'aquests dos éssers, doncs, té conseqüències nocives. No sabem, però, per què la natura hi reacciona de manera tan desmesurada. És cert que Oberon i Titània, com a personatges reials, haurien d'actuar amb més sensatesa… Però la seva naturalesa instintiva els pesa més que la suposada dignitat reial. Tanmateix, no els mou la malícia sinó pulsions inconscients. Actuen esperonats pel desig amorós i la gelosia, i no saben posar-hi fre. D'aquí que les conseqüències siguin imprevisibles.
 
En el fons, el seu procedir és profundament humà, imperfecte, capaç del millor i del pitjor. Així, a l'hora de manifestar l'amor per Cabdell (Bottom), Titània demostra una sensibilitat i delicadesa exquisides (encara que ridícules perquè s'adrecen a un ruc):
 
                    Sigueu amables i educats
amb aquest cavaller. Balleu al seu devora.
Jugueu davant del seu esguard; nodriu-lo
d'albercocs i de móres, raïms negres,
figues blanques i gerds.
Robau els sacs de mel de les abelles,
emportau-vos la cera que tenen a les potes,
i després feu-ne ciris, que encendreu
amb els ulls inflamats de les lluernes,
i així podreu fer llum al meu enamorat
quan se'n vagi a dormir i quan es desperti;
lleveu les ales de les papallones
multicolors, i me'n fareu ventalls
per desviar-li la llum de la lluna
dels seus ulls adormits. Festejeu-lo, follets,
i feu-li reverències.
 
Tot el mèrit, però, és del creador. A l'igual que en la descripció de la reina Mab per part de Mercutio, tenc la convicció que qui parla no és Titània sinó el geni de Shakespeare. O dit d'una altra manera: el to de Titània és el mateix que el de Mercutio en descriure'ns la reina Mab. I ambdós, Mercutio i Titània són Shakespeare. A qui més se li podia acudir, per no destorbar el son de la persona estimada, desviar la llum de la lluna amb ventalls confeccionats amb ales de papallona! Qui podia construir si no Shakespeare una carrossa (vegeu acte I, escena IV de Romeo i Julieta) diminuta amb la closca d'una avellana la capota de la qual és una ala de llagosta! Més enllà de l'argument i dels temes, doncs, sobresurt el domini del llenguatge i  la profunda sensibilitat del bard anglès, que en aquesta obra converteix en poesia tot el que escriu.
 
Imatge: "Titània Sleeps in A Midsummer Night's Dream" (1928), de Frank Cadogan Cowper (1877-1958)
 
 

Shakespeare Wallah

Molta gent recordarà el magnífic film, basat en la novel·la d'Ishiguro, The remains of the day (El que resta del dia), dirigit l'any 1993 per James Ivory i protagonitzat de manera excel·lent per Anthony Hopkings i Emma Thompson.
Doncs resulta que si no fos per aquesta curolla meva de l'any Shakesperare no hauria tingut notícia d'un altre film del mateix director. Es tracta de Shakespeare Wallah, una producció hindú de l'any 1965 en què una família d'actors d'origen britànic, els Buckingham, es dedica a fer representacions de Shakespeare a la Índia postcolonial. Tanmateix, la companyia de teatre ambulant veu com les seves actuacions no gaudeixen de la mateixa acceptació que temps enrere. Poc a poc, el cinema de Bollywood desplaça l'art escènica, fet que la companyia viu de manera dramàtica, tant  des del punt de vista econòmic com existèncial.
Es tracta d'un film senzill, emotiu, allunyat de les convencions, que posa de manifest la gran dificultat que comporta estimar un estil de vida condemnat a l'extinció, i més encara en un país estranger.
Tot amanit amb moments shakespearians (Otel·lo, Ricard II, Romeo i Julieta…).
 
Shakespeare Wallah

 

Hamlet: la paròdia musical

A Gilligan’s Island, una “preqüela” de Lost (Perdidos: sempre hi he vist influències de La tempesta).

Via Shakespeare Geek

Shakespeare & Lampedusa

Giuseppe Tomasi di Lampedusa, autor de la gran novel·la El guepard (traduïda al català per Llorenç Villalonga), va morir sense veure-la publicada. Tanmateix el temps, gràcies a la tasca de Giorgio Bassani, ha evidenciat l'error dels editors de l'època i ha posat aquest escriptor i erudit sicilià al lloc que es mereix a la literatura del segle XX.
Lampedusa és un autor que mai no et deixa indiferent. Lampedusa t'impregna d'aires sicilians, de manera que és impossible sentir parlar de Sicília i no pensar en ell. I qui diu Sicília, diu el món. Lampedusa és una manera singular d'apropar-nos a l'ànima humana. Lampedusa és pura literatura, bellesa decandent, pura nostàlgia: lúcida i alhora paralitzadora.
I Lampedusa, com molts altres grans de la literatura, també va escriure sobre el geni de Stratford-upon-Avon. Nortesur n'ha editat l'assaig Shakespeare, que forma part del seu curs sobre literatura anglesa
Ja fris de gaudir d'aquesta meravellosa combinació: Shakespeare & Lampedusa

 
 
Giuseppe Tomasi di Lampedusa
Nortesur. Barcelona, 2009
112 pàgines. 12 euros

Vegeu la ressenya d'Enrique Vila-matas a Babelia: Shakespeare según Lampedusa
A eLiteratura Cosa Nostra. Història de la Màfia siciliana


 

Shakespeare, popular entre els presos

Si Shakespeare aixecàs el cap possiblement no se’n sabria avenir que passats quatre segles la seva obra tingués una vigència tan extraordinària. He llegit (i en alguns casos llegit i rellegit) de tira dotze obres del cànargot shakespeareon shakesperià. Un cop t’hi introdueixes, el cap fa voltes sobre temes i personatges, com si fossin vius. Arriba el moment, però, de fer una pausa. He escollit quasi a l’atzar dues lectures que tenia pendents: Los relatos del padre Brown, de G.K. Chesterton, i Hacia los confines del mundo, de Harry Thompson (ja n’he llegit 200 pàgines i fa olor de gran novel·la). Doncs resulta -es tracta de quelcom més que una casualitat- que a ambdós hi ha referències i cites de Shakespeare. És a dir, que tant Chesterton com Thompson l’admiraven i li retren tribut a la seves obres respectives.
L’actualitat de Shakespeare, tanmateix, va més enllà. Me trob aquesta notícia flipant: convictes de Buckley Hall Prison feien servir l’argot recollit per Shakespeare a les seves obres. Concretament es tracta d’un dialecte d’origen medieval que es feien servir els “dolents” a l’epoca elisabetiana. D’aquesta forma els delinqüents actuals mantenien els seus plans (nacotràfic, sobretot) en secret. Les autoritats penitenciàries estan amb els cabells drets. Aquest pràctica va ser descoberta arran de l’ús reiterat, tant per carta com en les converses telefòniques, de certes frases i expressions com
Bring the children’ (en lloc de portar “nins” portaven “drogues”) o ‘Lots of hair on the children’, que realment volia dir “Portar un caramull de drogues”.

Puck i la reina Mab. Apunts sobre “El somni d’una nit d’estiu” (III)

Tal i com vam poder apreciar a “Més que estiu, primavera“, els esperits que apareixen a El somni d’una nit d’estiu, tot i ser una mica trapassers, en el fons són benignes i no causen danys irreparables. A l’acte II, escena I d’aquesta obra, una de les fades, serventa de la reina Titània, s’adreça a Puck com a “dolç follet”.

FADA.
O bé m’enganya molt el teu posat,
o ets aquell esperit enjogassat,
en Robert Boncompany, el que amb la veu
espanta les noietes, i el que es beu
la nata de la llet, que fa malbé el molí,
que a totes les mestresses fa patir
quan volen fer mantega, i que amb vilesa
impedeix que fermenti la cervesa,
i que fa perdre els caminants de nit
i se’n riu quan els veu plens de neguit.
Però els que diuen «tendre Puck» i «Dolç Follet»,
tenen el teu ajut i mai no passen fred.
¿oi que ets tu?

Puck.

A continuació és el propi Puck que es descriu a si mateix.

PUCK.
Sí, tens tota la raó.
De nit, jo sóc l’alegre rodamón,
el bufó d’Oberon, perquè el faig riure
quan enganyo un cavall nodrit de bones faves
estrafent el renill d’una euga jove.
De vegades m’amago, dins el bol d’un dona
i sóc la poma cuita que serveix
per escalfar el vi, i, quan ella beu,
li salto als llavis, i se l’hi vessa tot
a la tova papada. I de vegades una vella
em pren el tamboret quan vol explicar un conte,
i jo rellisco sota seu, i ella cau i diu:
«Ai, el pobre meu cul!» Després li ve una tos
que fa riure a tothom amb les mans als malucs.
I s’ho passen tan bé! Esternuden i diuen
que mai no han rigut tant com aquest dia.
Compte, fada, fes lloc, que ja arriba Oberon!

Efectivament, Puck és un follet. El DIEC el defineix així:

« Mal esperit, més aviat entremaliat i faceciós que malèfic, imaginat per la superstició popular, el qual suposadament habita certes cases, turmenta la gent durant el son, etc».

En certa manera la definició la es contradiu en afirmar que el “mal esperit” no és malèfic. Per això m’agrada més la descripció que trobam a l’Alcover-Moll, que qualifica el “follet” no de mal esperit, sinó d’«Esperit familiar, creat per la imaginació popular, que habita en certes cases i es dedica a fer entremaliadures i sorolls, encara que sense malvolença».

Hi ha coincidència a no titllar Puck de malvat. Aquest follet s’inscriu, doncs, en aquesta categoria d’esperit fantàstic, malcriat però benvolent, que no causa mal permanent ni perversió. Puck és juganer i alegre, encara que descarat i torna bé a qui li vol bé.

En alguns aspectes Puck, l’esperit enjogassat, està emparentat amb un altre esperit shakesperià. Es tracta de la Reina Mab, probablement una fada d’origen celta. És Mercutio qui la descriu a l’acte I, escena IV, de Romeo i Julieta, en un dels fragments més gloriosos de la història del teatre:

MERCUTIO.
Ja veig que ha estat amb tu la Reina Mab.
Ella és la llevadora de les fades,
la seva mida és com la pedra d’àgata
que tenen a l’anell dels cancellers.
L’arrosseguen un tronc de petits àtoms
i entre pel nas dels homes adormits.
Els radis del seu cotxe són cames de libèl·lules;
la capota és una ala de llagosta;
les regnes, un filat de teranyina;
els collarets, fulgors aquàtics de la lluna;
el fuet és un os de grill; la corda un bri
de seda; el seu cotxer, un mosquit vestit de gris
(ni la meitat de llarg que un cuc rodó
tret del dit peresós d’una noieta).
La carrossa és una avellana buida
muntada per un esquirol fuster, o un corc,
que són els constructors de carrosses de fades.
I és amb aquests arreus que recorre de nit
cervells d’amants, que aleshores somnien amb l’amor;
genolls de cortesans, que somien amb adulacions;
dits d’advocats, que somnien a l’acte amb honoraris:
llavis de dames que somnien besos;
llavis que Mab, ferotge, emplena de butllofes
perquè tenen un alè saturat de dolçor.
I de vegades entra al nas d’un cortesà
que de seguit somnia amb una nova presa;
a amb la cua d’un porc, pessigolleja
el nas d’un capellà que dorm
i que, a l’acte, somnia amb beneficis.
De vegades davalla coll avall d’un soldat
que aleshores somnia que degolla estrangers,
i veu bretxes, enganys, espases espanyoles
i bons vasos de vi, i sent timbals batent
que el desperten de cop, i així espantat,
deixa anar un bon parell d’oracions
i torna al son. Aquesta és la mateixa Mab
que trena les crineres dels cavalls a plena nit
i masega els cabells que embullen els follets
i que, en desembullar-se, profetitzen desgràcies.
I quan les noies s’ajeuen d’esquena,
és aquesta la bruixa que les prem,
les ensenya a concebre i a ser dones
de bon tenir. I també…

Aquest personatge mitològic, però, tot i compartir alguns trets amb el bon follet, és més complex que Puck. Com hem vist, Shakespeare ens la presenta a través del genial i desmesurat Mercutio. A part de la descripció esplendorosa de la carrossa de la reina, hem de fer incís en el fet que  Mab ajuda els homes a fer complir els seus somnis, escolant-se al “cervells dels amants, que aleshores somnien amb l’amor”. Hi ha un component eròtic. D’altra banda, comparteix amb Puck un costat juganer i bromista, de manera que “amb la cua d’un porc, pessigolleja / el nas d’un capellà que dorm / i que, a l’acte, somnia amb beneficis”. Tanmateix, hi intuïm un costat més fosc quan, “ferotge, emplena de butllofes” els llavis de dames que somnien besos. I també quan, titllada de bruixa per Mercutio, ensenya les noies “a concebre i a ser dones / de bon tenir. I també…”

I per fi Romeo qui l’interromp, perquè pensa que no parla de res. Llavors Mercutio assenteix aparentment a les paraules del seu amic i entra de ple en l’aspecte oníric, fantasiós i summament artístic.

MERCUTIO
És cert: parlo de somnis,
que són els fills d’un cervell desvagat,
nascuts de la més vana fantasia,
més prima de substància que l’aire,
mes inconstant que el vent, que ara festeja
el pit glaçat del nord, i que, enutjat,
se’n va d’allí bufant, i cap al sud,
gotejant de rosada, gira el rostre.

Posaria la mà al foc que en aquests delicats versos és Shakespeare qui parla per boca de Mercutio. I el que preval és la fantasia, el geni, la matèria prima amb què treballa el dramaturg i amb la qual es capaç de crear, per al nostre gaudi, mons particularíssims com el de Puck i el de la Reina Mab.

Imatge: Puck, de Sir Joshua Reynolds