Romeo i Julieta: idealisme Vs pragmatisme

sóc generosa com el mar; el meu
amor és tan profund com ell; com més el dono
més tinc. L’amor i el mar són infinits.
Romeo i Julieta
Acte II, escena II

Julieta només tenia 13 anys quan d’amagat es va casar amb Romeo, enemic mortal de la seva família, els Capulet. Aquesta nina adorable de casa bona estava destinada a fer un matrimoni profitós, concertat pel seu pare, amb el noble comte Paris, cosa que li hauria proporcionat una vida plàcida i una mica avorrida a la Verona renaixentista. L’amor, però, ho va capgirar tot. La passió per Romeo la va convertir en un símbol de l’amor romàntic portat a l’extrem: la mort per amor. És a a dir, la mort per un ideal.
En certa manera, Romeo i Julieta es pot entendre com una lluita entre l’idealisme i el pragmatisme, una lluita desigual i de resultat incert. Podem pensar que la mort dels dos joves amants situa el pragmatisme dels adults -els pares d’ambdós, i també la Dida; el frare és un cas apart- per sobre de l’amor dels joves que finalment els portarà  a la mort (recordem que no només moren Romeo i Julieta, sinó que també assistim a la mort violenta de Tibald, de Mercutio i de Paris; de l’altre costat, en el que podríem considerar un efecte col·lateral, mor de pena la mare de Romeo).

Paradoxalment, a l’igual que Aquil·les, és la mort que els proporcionarà la glòria. Nogensmenys, hi ha quelcom malaltís en la relació entre els dos adolescents. Ja el frare Llorenç adverteix Romeo (acte I, escena VI), sobre el perill de la vehemència dels sentiments:

“Els delits violents fan violents finals,
i defalleixen en el seu triomf, com el foc i la pólvora,
que moren en besar-se”.

També Julieta, arran de l’exili de Romeo,  pressent el pitjor (acte III, escena V):

“Oh, Déu meu! Tinc un trist pressentiment!
ara em sembla que veure’t així lluny
és com si et veiés mort en una tomba”.

La mort, doncs, no els agafa desprevinguts. Romeo i Julieta, tot i la seva jovenesa, eren conscients del risc que els suposava la consumació d’un amor prohibit. Fins i tot quan els dos adults (la Dida i el frare) que els donaven suport els abandonen, no defalleixen en l’ideal amorós. Tanmateix, hauria pogut ser diferent per als jovençans si els adults haguessin estat més comprensius.
En primer lloc, la Dida, persona de tota confiança de Julieta fins aleshores, demostra una manca de tacte imperdonable: era inviable bescanviar Romeo per Paris. Als ulls de Julieta, als ulls de l’amor, no hi havia comparança possible. Romeo era infinitament millor perquè ella l’havia escollit, i perquè Julieta, tot i la seva edat, demostra, en aquest sentit, una maduresa notable des del principi. No és així en el cas de Romeo, qui a l’inici de l’obra es creu enamorat de Rosalina. Es tracta, però, d’un amor superficial, una encalentida, que desapareix d’immediat en conèixer Julieta, que el fa madurar. S’equivoca, doncs, la Dida, per desconeixement de l’amor veritable i del tarannà de la pròpia Julieta. La traeix, per pragmàtica. Llavors Julieta li perd la confiança i cerca l’ajut del frare que, en darrera instància, també l’abandonarà per por.
D’altra banda, l’actitud del vell Capulet és totalment perniciosa per a Julieta. La pretensió de casar-la amb el comte Paris dos dies després de la mort de Tibald, quan fins aleshores havia mantingut que la seva filla era massa jove per al matrimoni -recordem que són 13 anyets-, és nefasta. Pitjor és encara la seva reacció davant la negativa de la jove. No dubta a tractar-la de “puteta testarruda” i amenaça amb repudiar-la si no s’avé al matrimoni de conveniència.
Ens queda, finalment, fra Llorenç. No seria correcte titllar-lo de pragmàtic, ans al contrari. El frare és un bon home, amb fama de sant però covard, que intenta aconsellar Romeo i Julieta tan bé com pot. Així, el religiós entreveu la possibilitat de conciliar Capulets i Montagús gràcies a l’amor dels fills d’ambdues famílies. Els mètodes, però, són arriscats. Juga amb foc des del principi i, a la fi, es crema, amb l’agreujant d’abandonar Julieta en el moment més terrible, al panteó dels Capulet al costat de Romeo mort per efecte del verí.
El cas és que el comportament respectiu de Capulet, la Dida i el frare -més la baralla entre Tibald i Mercutio- precipita els esdeveniments. No hi ha sortida per a l’amor de Romeo i Julieta. De fet, si n’hi hagués hagut, ara no en parlaríem del drama dels amants de Verona.
A la fi, Capulets i Montagús es reconcilien. Quin remei! I deixen que els enamorats comparteixin tomba. En aquest punt ens podem demanar qui ha sortit vencedor del combat entre l’idealisme i el pragmatisme. No hi ha dubte que la vehemència dels joves hi ha sortit perdent. Han perdut la vida, sí, però han guanyat la immortalitat. L’amor de Romeo i Julieta era massa intens per sobreviure al pas del temps. No podia caure en la rutina diària. La infinita generositat de Julieta no podia tenir altra fi que no fos la mort. I Romeo, en veure-la inert al panteó, ha de morir també, ja que, com bé assenyala Auden , no li queden raons per a l’existència.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s