Ricard III, de W. Shakespeare: el mal com a forma de seducció i de govern

he decidit ser pervers, i detestar
els plaers frívols d’aquests temps;
he ordit complots, els primers passos perillosos,
amb profecies, somnis i libels
Ricard III
Acte I, escena I

En alguns aspectes, la lectura dels clàssics ens aïlla de l’actualitat. Ens manté al marge de novetats editorials, premis, promocions, etc. Aquesta mena de reclusió voluntària, tanmateix, ens permet veure el present des d’una altra òptica: és el dia a dia passat pel sedàs de la saviesa -no pas la nostra, sinó d’aquest geni de la literatura que va ser William Shakespeare .
Per què, però, hem de llegir un dramaturg que va escriure fa cinc segles? Deia Joan Fuster que hom “llegeix per comprendre’s un mateix, per comprendre els altres, per comprendre el nostre temps”. I més encara: “El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent «modern», «actual»”. Llavors hem d’admetre que llegim el geni de Stradford per comprendre millor el present; per gaudir de l’enginy literari de Shakespeare, sí, però també per intentar treure sentència de l’atribolada actualitat.

Al llarg de la seva producció, Shakespeare va crear centenars de personatges, alguns realment malvats. La malícia sempre crida l’atenció; per això els periòdics i noticiaris en van plens, de males notícies. Potser hi ha una curiositat malsana en tot plegat. El cas és que la bondat sempre llueix més al costat de la perversió o la simple desgràcia. Som febles i, davant moltes situacions, estam indefensos. Els poderosos, en canvi, gaudeixen de més protecció. Fins i tot n’hi ha que es senten impunes per fer el mal. Així, alguns polítics actuen amb malícia; primer per arribar al poder i, després, per mantenir-s’hi. Hi ha hagut, doncs, grans homes que s’han dedicat a la política i també hi ha hagut polítics absolutament perversos, com Hitler i d’altres, que hagués valgut més que no haguessin nascut.
Com hauria retratat Shakespeare un home com Hitler? O encara un de més mediocre com Franco?  Entre les seves primeres obres, com a exemples de personatges malvats, cal destacar Aaron, el moro de Titus Andrònic, i també Ricard III, protagonista absolut de l’obra que porta el mateix títol i que li va suposar un gran èxit de públic. Recrear-se en el mal, valgui la redundància, és malaltís però estimulant. Val a dir que Ricard III arrossegava un complex brutal per causa del defecte físic que patia. Era geperut, lleig, anava coix. No justificarem, però, la deformitat moral amb la deformitat física. El gep és una metàfora: la processó va per dedins. Molts cops les tares morals són invisibles, ocultes cicatrius purulentes mai curades del tot.



El món anglosaxó, més purità, li costa molt perdonar defectes i pecats dels personatges públics. Han de ser immaculats, o almanco semblar-ho. Nets com una patena. Llavors un ridícul affaire extramatrimonial pot enfonsar o condicionar llargament una carrera política. Per contra, la raó d’estat pot servir d’escut per a actuacions del tot punibles. Els mediterranis, en canvi, som més laxes i perdonam més fàcilment les debilitats, tan humanes, dels polítics i dels veïnats. Al cap i a la fi, tothom té dret a mantenir una vida privada, però no a delinquir. Què succeeix, tanmateix, quan un personatge predica el que probablement no creu i, encara més, actua de manera contraria a les seves pròpies prèdiques? No donarem noms. De fariseus, n’hi ha a totes les religions, a tots els partits polítics.
Certament el complexos d’inferioritat expliquen algunes conductes no precisament benignes. Ricard III, just a l’inici del primer acte, es despulla ufanós i es vanagloria de la deformitat física i moral que el caracteritza. Ricard de Gloucester és pervers; és la maldat  que el manté viu, el ressentiment de no tenir “una figura adequada” ni “belles mesures” que li permetin fer “cabrioles a la cambra d’una dama, / al so lasciu i plaent d’un llaüt”. Per això escull el camí fosc i tortuós del mal, i en fa ostentació. Ens diu qui és i per què. És sincer, no s’autoengana. Sap què vol i com ho vol. Assolir el poder amb mètodes malignes: l’assassinat i la traïció, principalment.
A diferència d’altres malvats, per a Ricard, el poder no és una fita en si mateixa, sinó un camí a recórrer per fer el mal. Gloucester gaudeix amb la intriga, s’hi recrea i li produeix tant o més plaer que la desitjada corona. Per això ens anticipa les seves intencions malèvoles i la traïdoria d’imputar-les als altres.
El dubte només l’envest quan la consciència el turmenta. Just abans de la batalla final se li apareixen els espectres de les seves víctimes. Ricard dubta per primer cop del seu comportament. Se’n penedeix? En tot cas, sap que és culpable, un perjur que no és estimat per ningú. Ricard, que “vol bé a Ricard” es veu perdut, però és incapaç d’apiadar-se d’ell mateix. Com se n’apiadaran, doncs, els altres? Per a Harold Bloom, Shakespeare, encara en fase d’aprenentatge, no ha sabut representar encertadament el canvi sofert per Gloucester (acte V, escena III), que ja no és l’home encantat de si mateix que se’ns presenta al primer acte.
A les portes de la batalla, els seus el segueixen per por, no per devoció.  Per això, a diferència del seu rival Richmond,  no pot invocar la lluita per la llibertat en el fracassat intent d’arenga que adreça al seu exèrcit. Només que no es deixin trepitjar per uns pallussos estrangers sense honor.
Quin és, doncs, el secret, l’encant de Ricard? Sens dubte el gran poder de seducció que, segons Bloom, li permet establir una “relació íntima amb el públic” que gaudeix, i molt, amb l’assassí! Tanmateix, Ricard no és un psicòleg com Iago, però sí  “un mestre del llenguatge persuasiu” que ens anima a “divertir-nos amb el patiment dels altres. Ricard ens coopta com a companys de tortura, compartint plaers culpables (…)”. Aquesta és la pèrfida genialitat de Ricard III. Ens fa còmplices d’una manera tan senzilla que esborrona.

D’altra banda, cal dir que la (in)consciència de Ricard III només és comparable a la dels tirans. Pel que afecta a la falta total d’autoengany o, dit d’altra manera, en relació al cru cinisme que el caracteritza, W. H. Auden assenyala la similitud entre el monòleg inicial de Ricard i el discurs pronunciat per Hitler davant el seu estat major el 23 d’agost de 1939 (pareix que hi ha dubtes sobre la data, però en tot cas la cita és certa). Efectivament, Hitler cercava una excusa per envair Polònia, tant li era quina fos perquè “al cap i a la fi, ningú no li demanarà al vencedor si va dir o no va dir la veritat. Hem d’actuar amb brutalitat: la raó roman sempre al costat del més fort”.
Els sona? La raó esdevé raó d’estat. Dèiem que només podem comparar la consciència (el cinisme) de Ricard amb la dels tirans i dictadors. Però la d’alguns líders democràtics s’hi acosta molt! O ens havíem de creure George W. Bush quan afirmava que a Iraq hi havia armes de destrucció massiva? Més aviat va ser un intent -democràticament fallit- de persuasió massiva, un gran engany perpetrat davant tothom i que ha rebut com a resposta grans dosis de veritat.

Així i tot, els poderosos es senten impunes. Ben segur que l’ex-president de Perú Alberto Fujimori s’hi sentia la darrera dècada del segle passat, fins que va esclatar l’escàndol dels vladivídeos. No fa gaire Fujimori ha estat condemnat per violació dels drets humans. Però Perú no és els Estats Units. Qualcú pot imaginar-se un president dels Estats Units condemnat per violació dels drets humans? Ja ho sabem, què succeïa a Guantánamo. Però, com Ricard volia bé a Ricard, els Estats Units volen bé als Estats Units. Hi ha culpa i penediment; el càstig haurà d’esperar. I el mitificat Obama, per ventura, ho carregarà sobre la seva consciència perquè la raó d’estat forma part del joc; és a dir, del mal govern.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s