L’amansiment de la fúria i L’art d’estimar. Shaskespeare i Ovidi a la Setmana del Llibre en Català

No cal dir que el millor de la Setmana del Llibre en Català -llàstima que un any més hagem de fer servir el qualificatiu– és el llibre de fons. Encara que just a l’entrada s’hi acaramullin, literalment, les novetats -el negoci és el negoci-, amb una mica de sort hi podrem adquirir aquell autor que ens delíem per retrobar o aquell clàssic que ens mancava. En bona mesura, entre tants volums, és el llibre que ve a nosaltres, i no a la inversa. Hi anam predisposL'art d'estimarats, d’acord, però res no pot explicar que ens arribi a les mans, per exemple, L’art d’estimar, d’Ovidi, justament ara que tenim a la capçalera L’amansiment de la fúria, de W. Shakespeare. Llavors no és casual que Petruccio, protagonista de l’obra i pretendent de la furiosa Caterina, segueixi part dels consells d’Ovidi per conquerir el cor de la jove, de caràcter conflictiu però no impossible d’amansir.
Precisament L’art d’estimar recomana als joves pretendents que evitin “de retreure els defectes a les vostres estimades; dissimular-los ha estat útil a molts. (…) Acostuma’t a allò que suportes malament: aviat ho suportaràs bé. El transcurs del temps suavitzarà moltes coses, un incipient amor tot ho nota. Una branca tendra, mentre arrela en la verdosa escorça, tendra com és, caurà si bufa qualsevol brisa; però després quan s’hagi endurit amb el temps resistirà fins i tot els vents i, ferma ja com a arbre, donarà fruits“.
No vol Ovidi centrar-se en els defectes, sinó convertir-los en virtuts. Entrellegim en aquest fragment la ironia i també una influència estoica notable. I això és el que observam igualment al discurs de Petruccio -un arribista que no amaga el desig de concertar un matrimoni de conveniència amb la filla de l’acabalat Baptista- en festejar Caterina a L’amansiment de la fúria; festeig que, d’altra banda, deriva ràpidament en una lluita dialèctica cent per cent shakesperiana entre els dos jovençans.
PETRUCCIO. No, això sí que no! Us trobo molt gentil.
M’han dit que éreu molt dura, esquiva i rampelluda,
i ara m’adono que era tot mentida,
perquè us trobo agradable, juganera i educada.
Sou lenta de paraula, però dolça
com una flor primaveral. No corrugueu les celles,
ni mireu de biaix, ni us mossegueu els llavis,
com fan les dones malcarades.
No trobeu gust a portar la contrària,
i tracteu gentilment els que us festegen:
teniu una conversa agradable i dolça.
(…)
CATERINA. Vés-te’n, beneit, a manar els teus criats.
Tanmateix es casen, aquests dos. I Caterina esdevé tan submisa a Petruccio, que avui dia  l’obra ha adquirit un pòsit masclista del qual li és molt difícil desfer-se’n, com si el final desprengués una moral o lliçó de conducta defensada per l’autor; és a dir, de submissió total de la dona a l’home. En aquest sentit, Salvador Oliva, traductor de tota l’obra dramàtica de Shakespeare al català i per tant opinió qualificada, és partidari de llegir L’amansiment de la fúria com una farsa i no com una obra de tesi, la qual cosa, afirma, desvirtuaria la naturalesa de l’obra. Així, doncs, Caterina seria encara més llesta i intel·ligent que Petruccio en fingir el sotmetiment: Caterina ha de fer servir l’enginy per evitar mals majors i, tot i conèixer la seva pròpia vàlua, ha d’ocultar-la. Com ens recorda Oliva, aquesta interpretació encaixa perfectament en la mentalitat de l’època; interpretació, per tant, que suposaria no pas masclisme per part de Shakespeare sinó un exercici de clarividència expositiva i artística, en fer-nos avinent una situació versemblant als ulls dels seus contemporanis.
Així, doncs, Shakespeare no s’inclinaria per una solució massa simple a la lluita de sexes. Al contrari, construeix un final realista i irònic que posa les coses al seu lloc. Caterina que, com ja hem vist, està dotada de major intel·ligència que el seu espòs Petruccio, ho demostra amb astúcia i fingiment en llançar-se als seus peus després d’exhortar les altres dones a sotmetre’s també als seus marits. Costa poc imaginar-se les riallotes dels tres homes, convençuts de llur superioritat, després de l’amansiment de la fúria. Només que Lucenzio,  una mica més lúcid que els altres dos, encara no s’explica perquè Caterina s’ho ha deixat fer…
La resposta, tal volta, l’hem de cercar en Ovidi, a qui no m’estranyaria que Caterina, una dona feta i amb criteri, hagués llegit. De manera que seria ella qui aplicaria la fórmula del dissimul i s’hauria acostumat -quin remei!- als defectes de Petruccio aprenent a ignorant-los o, més aviat, fent veure que no els tenia. Pura supervivència.

L'amansiment de la fúria

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s