La consciència a Ricard III: vici i maledicció (II)

Ricard III posa de manifest la potencialitat i la força de la paraula, encara que sigui al servei del mal. En aquesta obra el crim es basa, i es justifica, en el llenguatge.
Ricard pren el poder mitjançant la força, però no seria res sense la paraula, sempre al servei del crim. La raó de la força es fonamenta en la inconsciència. És a dir, en l’ús indiscriminat de la força per assolir l’objectiu sense tenir en compte la justícia: com que som més fort, només em cal justificar -és a dir, verbalitzar- l’ús de la força. Perquè sé cert que guanyaré. Guanyar, en aquest cas, no equival a vèncer ni convèncer, sinó a esclafar, aniquilar, esmicolar.
Ricard, doncs, esdevé una mena de superhome, sense altra limitació que la que ell mateix s’imposa.  La solitud de Ricard, en efecte, és immensa. És al cim, sol, fent equilibris verbals. És el propi convenciment allò que el fa indestructible. No hi ha lloc per al dubte: només dubten els dèbils, els culpables, els que es defensen amb raó o sense. Ell actua, executa; després, la paraula tindrà el seu paper només per justificar la força:
Jo faig el mal i sóc el primer de queixar-me.
Les malifetes que forjo en secret
les converteixo en les culpes dels altres.

Quan la força es complementa amb la paraula els efectes són demolidors. El verb, hem dit, justifica la força. Per això cal ser pacient i no tenir escrúpols. I els arguments de la bondat no sempre són suficients. També cal astúcia i intel·ligència. Però no tothom pot tenir la confiança de Ricard, un personatge gairebé inhumà, un monstre que no tem l’infern, i que, a diferència dels assassins de Clarence, pot assumir la culpa amb perfecta naturalitat. Ricard, definitivament, no té consciència: la consciència és un invent, una paraula, contra els poderosos. Només els dèbils es penedeixen:

Que cap somni xerraire no us espanti l’ànima.
La consciència no és res més que una paraula
usada pels covards, i en principi inventada
per fer por als poderosos. Que la força dels braços
ens faci de consciència, i les espases
seran la nostra llei. En marxa, anem a la batalla
plens de coratge. Barregem-nos amb ells.
I si no hem d’anar al cel, anem tots junts cap a l’infern.

Quina sentència més terrible, i certa tanmateix: “Que la força dels braços ens faci de consciència, i les espases seran la nostra llei”.  La religió, la banca, l’estat, l’exèrcit, les multinacionals… On amaguen la consciència, els poderosos?  La força del capital, la força de la informació, la censura, l’extorsió, el crim organitzat, la democràcia devaluada, la publicitat, la pobresa i la misèria, el poder de la força, la força del poder… Paraules, paraules, paraules: que gran era Shakespeare, el nostre contemporani!
Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s