La consciència a Ricard III: vici i maledicció (i III)

A dòcil idiota!  Dona mutable i superficial
Ricard III
Acte IV, escena IV

Tots els personatges femenins de Ricard III són dignes de llàstima, per infelices; infelicitat a la qual Ricard fa una contribució important. L’odien. Però ell se’n fot i acaba doblegant-les. Les dones -Lady Anne, la reina Elisabeth, la La reina Elisabeth i la duquessa de Yorkreina Margaret i fins i tot la mare de Ricard, la duquessa de York- són víctimes de la lluita per la corona. Hi perden esposos i fills. Són, en la majoria del casos, meres comparses, sotmeses als interessos polítics i successoris. Ricard III, que excel·leix en crueltat, no s’està d’utilitzar-les així com més li convé. No és que tengui gaire més respecte pels homes, tanmateix. Ricard, simplement, utilitza les persones per aconseguir els seus objectius. Per això, manipula, assassina, enganya, enamora…
La festa, però, sempre dura poc. Especialment colpidora és la relació entre Ricard i la vella reina Margaret, vídua d’Enric VI. Val a dir que Margaret no és precisament una dona passiva, sinó que en tot moment va lluitar, sense fortuna, pels drets al tron del seu fill Eduard. Aquest personatge turmentat, que ha sofert en carn viva les desgràcies del contenciós entre els York i els Lancaster, és, al meu parer, una precursora de les bruixes de Macbeth. No ha estat sinó Ricard qui a sang freda li ha mort espòs i fill. És una dona derrotada que té motiu per odiar aquest gran ordidor d’intrigues. Llavors no ens ha de venir de nou que després de maleir la reina Elisabeth
1, s’aferrissi a Ricard de mala manera. La vella Margaret, aprenent de fetillera, li llença una maledicció terrible:

Si té amagat el cel algun desastre
més terrible de tots els que et desitjo,
que el guardi bé, fins que les teves culpes
siguin encara més madures. I aleshores,
que llenci tota la seva ira damunt teu,
torbador de la pau del pobre món!
Que el cuc de la consciència devori la teva ànima!
Que mentre visquis tinguis la sospita
que els teus millors amics són traïdors,
i tinguis traïdors com a millors amics!
Que no et clogui cap son els ulls funestos,
llevat que en algun somni de turment
et quedis espantat amb un infern
de dimonis terribles.
Avortí de senglar, senyalat per les bruixes,
en el mateix moment de la teva naixença!
Fill de l’infern, esclau de la natura!
Tu, vergonya del ventre d’una mare prenyada!
Descendència odiada dels lloms del teu pare!
Tu, parrac de l’honor, execrable…

Ricard no en fa cas. Ben cert és que acabara sol, però en el fons sempre hi ha estat. Més que una premonició, doncs, la maledicció de Margaret és una constatació del destí de Ricard, que ja va ser “senyalat per les bruixes” al moment de néixer. Tant és així, que fins i tot la seva mare el maleeix i li desitja la mort. Què pot esperar un home maleït per la pròpia mare?
De totes maneres, la “grandesa” de Ricard no prové del destí (simbolitzat per la malformació), sinó del camí que ell mateix emprèn i del qual, en certa manera, ens fa còmplices. Ricard forja la seva pròpia corona; altra cosa és que no respecti ni la pròpia família. En el fons, Ricard no és molt pitjor que els seus germans. Però és més astut, més intel·ligent, més ambiciós i, sobretot, més conscient de la capacitat de fer mal. I domina com ningú l’art de la paraula. Això és el que realment el diferencia i el converteix en un monstre, un monstre molt especial.

La reina Margaret

Imatges extretres de Broadwayworld.com

Notes:

1. L’odi que Margaret professa a la reina Elisabeth és humanament comprensible, ja que l’ha substituïda en tots els aspectes. Li desitja, ni més ni menys, el mateix mal que ella ha patit. Terribles paraules, farcides d’odi. Hi ha, però, una diferencia entre el dir de Margaret i el de Ricard.
Ricard, com he vist, encaterina el públic, entabana les dones. Les seves paraules tenen un efecte, es tradueixen en acció. El públic només espera el com. Per contra, el parlament de Margaret és la constatació del fracàs i la desesperació. No ens interessa tant el com, sinó el perquè de tanta barbàrie. No hi ha glamour en Margaret, sinó desolació.
El vostre Rei, si no mor a la guerra.
que mori pel llibertinatge, ja que el meu va morir
assassinat perquè pogués ser rei el vostre.

Eduard el teu fill, que ara és príncep de Gal·les,
que mori jove amb la mateixa violència!
I tu, que ets reina, a canvi meu, que vaig ser reina,
que puguis sobreviure els teus dies de glòria
per ser tan miserable com sóc jo!
Viu molt de temps perquè puguis plorar
la mort dels fills, i veure una altra dona
tal com ara et veig jo, posseint els teus drets,
tal com tu posseeixes ara els meus!
Que els teus dies feliços morin abans que tu,
i que després de moltes hores de dolor,
no moris com a mare, com a esposa,
ni com a Reina d’Anglaterra!

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s