L’educació en temps de Shakespeare

Aquesta és la magnífica imbecilitat del món, que, quan estem malalts en la fortuna (sovint per culpa dels excessos de la nostra conducta), donem la culpa dels desastres als sol, a la luna i a les estrelles, com si fóssim canalles per necessitat, beneits per obligació celestial; miserables, lladres i traïdors per les influències de les esferes; borratxos, mentiders i adulters per una obediència forçosa dels influxos planetaris, i tot allò que ens fa dolents, per un impuls diví. Quina excusa més admirable que té el putaire: descarregar la seva calentura sobre les estrelles! El meu pare i la meva mare s’ha van fer sota la cua del Dragó, i jo vaig néixer sota la inflùencia de l’Ossa Major, i d’això s’en deriva que sóc groller i luxuriós. Crist! Hauria estat el que sóc, encara que l’estrella més virginal hagués guspirejat sobre la meva bastardia. Edgard!

El rei Lear
Acte II, escena III.

L’educació ha canviat molt al llarg dels segles. Primerament l’educació formal era cosa de pocs. La immensa majoria de la població era analfabeta; només uns quants privilegiats tenien accés a la cultura escrita. A l’Edat Mitjana i al Renaixement, doncs, just les classes benestants i els eclesiàstics sabien de lletra.
En aquell temps a l’escola es seguia la retòrica clàssica que, segons indica Peter Ackroyd, era el que va aprendre William Shakespeare quan era al·lot, un cop assimilada la gramàtica. Aquesta pràctica va ser de gran utilitat al dramàtic anglès, ja que li ensenyaren a “inventar variaciones sobre un mismo tema y a introducir cambios no sólo en el sonido, sino en el significado de las palabras; aprendió a componer temas y a redactar discursos formales”.
D’aquesta forma Shakespeare va transformar els mecanismes retòrics en actes de creació. També aprenien a “adoptar ambos lados de una misma cuestión.  La costumbre de los filósofos y los retóricos antiguos consistía en discutir utramque partem, es decir, de uno y otro lado de la argumentación. Así, cualquier acontecimiento o acto puede verse desde diversas perspectivas”. D’aquí, l’agilitat i la gràcia de les rèpliques. Val a dir que aquest sistema eixampla la visió del món i permet que diferents personatges defensin amb contundència i absoluta versemblança postures antagòniques.
És el cas, per exemple, del comte de Gloucester i del seu fill bastard Edmund, a El Rei Lear. Hi ha una escena en la qual pare i fill aborden la situació catastròfica en què es troben immersos. Gloucester, noble i idealista, no dubta a atribuir-ho a la conjunció astral que no els és propícia; mentre que Edgard, personatge fosc dotat d’un gran pragmatisme i
lucidesa1, se’n riu, de les curolles astrològiques del pare: és l’home que forja el seu destí. Llàstima que que Edmund fos tan pervers.
Cal afegir que són els personatges, i no Shakespeare, qui parlen. En cap moment l’autor no es decanta pels arguments ni de l’un ni de l’altre. És important constatar-ho, ja que hi ha qui atribueix les opinions directament al dramaturg de Stardford. Què en pensava Shakespeare sobre aquest i molts altres temes és una altra qüestió la qual, molt probablement, romandrà sense resposta, si bé això no afecta la valoració de les obres.
Un altre aspecte a tenir en compte és la preeminència de la cultura oral per sobre de la cultura escrita. També Peter Ackroyd hi fa esment: els principals exponents de l’oralitat eren els predicadors, els eclesiàstics i els actors. A darrere hi havia una gran tradició medieval de recitadors de poesia, intèrprets de balades i romanços i, per descomptat, els joglars (l’aroma és hamletià). Tot plegat va permetre que el teatre es convertís en la principal activitat artística de l’època, l’espectacle per excel·lència.
L’ambient era propici, doncs, per a l’aparició de grans autors. I Shakespeare va ser el millor en l’art de la dramatització: tècnica i geni es van conjuntar en qui diuen que ha sabut llegir millor l’ànima humana.

Nota:

1. El discurs d’Edmund és d’una actualitat rabiosa. No fa gaire hi ha hagut polítics a Mallorca amb greus imputacions delictives que se n’han volgut disculpar amb vagues excuses relacionades amb suposades malalties mentals, toxicomanies i dependències diverses, les quals, un cop acceptades la culpes, els lliurarien d’obligacions. És a dir: no hi hauria responsabilitat per part dels acusats, ja que aquests no serien responsables dels seus actes; i la conducta d’aquests individus, doncs, atribuïble, com bé diu Edmund, a forces majors contra les quals no pot lluitar la condició humana.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s