que vencería a Setebos, el dios de mi madre.

-Senyor Byone, esos versos los pronuncia Calibán en La Tempestad. Si Shakespeare recogió la palabra «Setebos» en mil seiscientos once, debió de oírsela a una marinero de la expedición de Drake, o quizá al mismo Drake.

El nativo que llevaba el crucifijo se puso a hablar, apuntando a FitzRoy con un dedo y luego señalando el cielo al oeste.

Me parece que nos está preguntando si somos enviados de Dios, o si lo conocemos -dijo Byone.

FitzRoy negó con la cabeza, pero el hombre no se dio por enterado e hizo señas para que los dos ingleses lo siguieran. El grupo de indios se apartó para dejarlos pasar.

-Sigamos a este Calibán y veamos adónde nos lleva -sugirió FitzRoy.

També en parlen a
Espacios en blanco
El rincón de Clío

Per últim

Cautivos de la civilización

Via Shakespeare Geek

 
 
Giuseppe Tomasi di Lampedusa
Nortesur. Barcelona, 2009
112 pàgines. 12 euros

Vegeu la ressenya d'Enrique Vila-matas a Babelia: Shakespeare según Lampedusa
A eLiteratura Cosa Nostra. Història de la Màfia siciliana

A continuació és el propi Puck que es descriu a si mateix.

PUCK.
Sí, tens tota la raó.
De nit, jo sóc l’alegre rodamón,
el bufó d’Oberon, perquè el faig riure
quan enganyo un cavall nodrit de bones faves
estrafent el renill d’una euga jove.
De vegades m’amago, dins el bol d’un dona
i sóc la poma cuita que serveix
per escalfar el vi, i, quan ella beu,
li salto als llavis, i se l’hi vessa tot
a la tova papada. I de vegades una vella
em pren el tamboret quan vol explicar un conte,
i jo rellisco sota seu, i ella cau i diu:
«Ai, el pobre meu cul!» Després li ve una tos
que fa riure a tothom amb les mans als malucs.
I s’ho passen tan bé! Esternuden i diuen
que mai no han rigut tant com aquest dia.
Compte, fada, fes lloc, que ja arriba Oberon!

Efectivament, Puck és un follet. El DIEC el defineix així:

« Mal esperit, més aviat entremaliat i faceciós que malèfic, imaginat per la superstició popular, el qual suposadament habita certes cases, turmenta la gent durant el son, etc».

En certa manera la definició la es contradiu en afirmar que el “mal esperit” no és malèfic. Per això m’agrada més la descripció que trobam a l’Alcover-Moll, que qualifica el “follet” no de mal esperit, sinó d’«Esperit familiar, creat per la imaginació popular, que habita en certes cases i es dedica a fer entremaliadures i sorolls, encara que sense malvolença».

Hi ha coincidència a no titllar Puck de malvat. Aquest follet s’inscriu, doncs, en aquesta categoria d’esperit fantàstic, malcriat però benvolent, que no causa mal permanent ni perversió. Puck és juganer i alegre, encara que descarat i torna bé a qui li vol bé.

En alguns aspectes Puck, l’esperit enjogassat, està emparentat amb un altre esperit shakesperià. Es tracta de la Reina Mab, probablement una fada d’origen celta. És Mercutio qui la descriu a l’acte I, escena IV, de Romeo i Julieta, en un dels fragments més gloriosos de la història del teatre:

MERCUTIO.
Ja veig que ha estat amb tu la Reina Mab.
Ella és la llevadora de les fades,
la seva mida és com la pedra d’àgata
que tenen a l’anell dels cancellers.
L’arrosseguen un tronc de petits àtoms
i entre pel nas dels homes adormits.
Els radis del seu cotxe són cames de libèl·lules;
la capota és una ala de llagosta;
les regnes, un filat de teranyina;
els collarets, fulgors aquàtics de la lluna;
el fuet és un os de grill; la corda un bri
de seda; el seu cotxer, un mosquit vestit de gris
(ni la meitat de llarg que un cuc rodó
tret del dit peresós d’una noieta).
La carrossa és una avellana buida
muntada per un esquirol fuster, o un corc,
que són els constructors de carrosses de fades.
I és amb aquests arreus que recorre de nit
cervells d’amants, que aleshores somnien amb l’amor;
genolls de cortesans, que somien amb adulacions;
dits d’advocats, que somnien a l’acte amb honoraris:
llavis de dames que somnien besos;
llavis que Mab, ferotge, emplena de butllofes
perquè tenen un alè saturat de dolçor.
I de vegades entra al nas d’un cortesà
que de seguit somnia amb una nova presa;
a amb la cua d’un porc, pessigolleja
el nas d’un capellà que dorm
i que, a l’acte, somnia amb beneficis.
De vegades davalla coll avall d’un soldat
que aleshores somnia que degolla estrangers,
i veu bretxes, enganys, espases espanyoles
i bons vasos de vi, i sent timbals batent
que el desperten de cop, i així espantat,
deixa anar un bon parell d’oracions
i torna al son. Aquesta és la mateixa Mab
que trena les crineres dels cavalls a plena nit
i masega els cabells que embullen els follets
i que, en desembullar-se, profetitzen desgràcies.
I quan les noies s’ajeuen d’esquena,
és aquesta la bruixa que les prem,
les ensenya a concebre i a ser dones
de bon tenir. I també…

Aquest personatge mitològic, però, tot i compartir alguns trets amb el bon follet, és més complex que Puck. Com hem vist, Shakespeare ens la presenta a través del genial i desmesurat Mercutio. A part de la descripció esplendorosa de la carrossa de la reina, hem de fer incís en el fet que  Mab ajuda els homes a fer complir els seus somnis, escolant-se al “cervells dels amants, que aleshores somnien amb l’amor”. Hi ha un component eròtic. D’altra banda, comparteix amb Puck un costat juganer i bromista, de manera que “amb la cua d’un porc, pessigolleja / el nas d’un capellà que dorm / i que, a l’acte, somnia amb beneficis”. Tanmateix, hi intuïm un costat més fosc quan, “ferotge, emplena de butllofes” els llavis de dames que somnien besos. I també quan, titllada de bruixa per Mercutio, ensenya les noies “a concebre i a ser dones / de bon tenir. I també…”

I per fi Romeo qui l’interromp, perquè pensa que no parla de res. Llavors Mercutio assenteix aparentment a les paraules del seu amic i entra de ple en l’aspecte oníric, fantasiós i summament artístic.

MERCUTIO
És cert: parlo de somnis,
que són els fills d’un cervell desvagat,
nascuts de la més vana fantasia,
més prima de substància que l’aire,
mes inconstant que el vent, que ara festeja
el pit glaçat del nord, i que, enutjat,
se’n va d’allí bufant, i cap al sud,
gotejant de rosada, gira el rostre.

Posaria la mà al foc que en aquests delicats versos és Shakespeare qui parla per boca de Mercutio. I el que preval és la fantasia, el geni, la matèria prima amb què treballa el dramaturg i amb la qual es capaç de crear, per al nostre gaudi, mons particularíssims com el de Puck i el de la Reina Mab.

Imatge: Puck, de Sir Joshua Reynolds

La celebració de què parla Teseu, segons indica Salvador Oliva,és el "May Day", una altra nit màgica en què, a diferència de la festivitat de Tots Sants, compareixen només esperits benignes i juganers com Puck, Oberon i Titània. La bruixeria, doncs, és present en aquesta obra, però té un caire burleta, més innocentot. És així com Oberon, rei de les fades, encisa la seva esposa Titània per tal que s'enamori de Cabdell (Bottom):

 

Que allò que vegis, despertant,

hagis de prendre per amant;
defalleix, doncs, pel seu semblant,
sigui què sigui, un gat o un ós,
o bé un senglar de pèl raspós;
quan el teu somni s'hagi fos,
el que l'ull vegi et semblarà
un bell amor per estimar.
Quan de la son se't trenqui el fil,
que se t'acosti un ésser vil!
(Acte II, escena II).

The Quarrel of Oberon and Titania (1846) by Sir Joseph Noel Patton